top of page
e679fcc6ac469846bea13bd3da37f7c9.jpg

LES FLORS DEL MAL

Música i literatura

La temporada 2022-2023 de Les Flors del Mal va estar dedicada a les relacions de la música amb la literatura. 

Si ja històricament, en el mateix origen de la música, música i llenguatge compartien paraula (“musiké”), amb el pas dels anys els debats filosòfics sobre la relació d’aquests dos llenguatges omplen milers de pàgines: de Plató a Derrida, passant per Rousseau, Diderot, Carpentier, Mann... no acabaríem. Per no parlar del tractament que de la paraula, fins i tot del fonema, n’han fet al llarg de la història els compositors.

 

Sobre el programa a la temporada 2019-2020

​

Es tracta d'un programa quinzenal de lectura de textos literaris per part de veus olesanes (preferentment actors i actrius) combinat amb músiques coherents amb l'estil i l'època del text llegit. 

Cada programa és monogràfic d'un autor o d'un estil i va a càrrec d'un actor/lector diferent cada dia.

Un dels objectius és també que quedi per a l'Arxiu sonor d'Olesa, un fons documental amb les veus d'actors i actrius, poetes, etc, d'Olesa recitant poemes i textos propis o aliens.

La filosofia del programa és entendre la poesia i la literatura en general en el seu vessant sonor, ressaltant les qualitats d'aquest canal.

El programa, doncs, se centra en el goig que provoca l’acte literari en la seva execució sonora, i no pas en cap dimensió erudita i acadèmica, d’acord amb el

convenciment compartit amb de René Wellek y Austin Warren (La Teoría literaria. Gredos, 2009) que:

"Tota obra d’art literària és, primer de tot, un conjunt de sons dels quals emana el significat. [...] En moltes obres d’art —inclús, és clar, la prosa— l’estrat fònic provoca l’atenció, constitutint així part integrant de l’efecte estètic, la qual cosa s’aplica a molta prosa exornada i a tot el vers, que per definició és una organització del sistema fonètic d’un idioma."

Els programes emesos des de l'inci (25/9/2020) fins al darrer (11/3/2020) són els que diem a continuació (El programa va quedar interromput per la pandèmia):

Baudelaire i Paul Celan

Sempre, quan a les matinades obscenes

Entre les cames del Sena, com una dona ofegada amb ulls bojos,

De la boira dels teus poemes

L'illa Saint-Louis s'aixeca pàl·lida, Baudelaire penso en tu.

 

LUIS ARAGON  Les Feux de París.

 

 

La relació entre la música i la literatura és llarga i multinivell. Des de la simple cita musical en una obra literària, fins al poema simfònic se'ns presenta un camp inabastable de contactes entre les dues arts, i això si no parlem de l'ús que, d'aquesta proximitat se'n fa amb finalitats pedagògiques i fins terapèutiues.

 

Si ja històricament, en el mateix origen de la música, música i llenguatge eren una sola cosa, una sola paraula (“musiké”) amb el pas dels anys els debats filosòfics sobre la relació d’aquests dos llenguatges omplen milers de pàgines: de Plató a Derrida, passant per Rousseau, Diderot, Carpentier, Mann... no acabaríem. Per no parlar del tractament que de la paraula, fins i tot del fonema, n’han fet al llarg de la història els compositors.

 

Comencem amb una cita del gran escriptor i també musicòleg Alejo Carpentier que per aquesta doble consideració ens interessa especialment, diu, en una frase que sempre se sol citar:

​

 “la preocupación por el tiempo, motivación musical, es el eje de mi obra; construyo mi obra según un esquema tripartito, la forma de los conciertos y las sonatas. Inquietud formal, sin dudas, que se completa con otro postulado: la literatura debe modelar el sonido, debe construir campos de resonancia a partir de la repetición de fonemas, sílabas, palabras y frases, debe seguir cierto ritmo lírico a través de la fragmentación y la continuidad, de la tensión y el reposo, debe crear una trama sonora paralela al encadenamiento de ideas”.

 

Us proposarem d'escoltar ara dos exemples d’aquesta relació constructiva de la música i la literatura. Primer, una música basada en el parlar, en la veu com a conductora d’un doble sentit: el que aporta la música i el que aporta el text, en una unió essencial gairebé química: és l’inici del Pierrot Lunaire, de Shoenberg; i l'altre exemple és el poema TodesFugue (Fuga de mort) de Paul Celan, que vindria a ser l'altra cara del mirall del que fa Shoenberg: un text que prova de reproduir, parlant, l'agògica pròpia de la música.

 

https://www.youtube.com/watch?v=vQVkbKULKpI%2520 

 

Us portem ara a consideració el poema de Célan Fuga de mort  com un dels exemples de fusió entre poesia i música més profunds, i subtils. És Célan un poeta de qui parlarem força algun dia i a qui ens agradaria dedicar un programa més endavant.

 

Sentim aquest impressionant poema sobre els horrors del nazisme que juga amb el concepte musical de fuga a dos nivells: El primer reproduint la simultaneïtat del contrapunt, dels temes que s'encalcen, tornen i reapareixen modificats una i altra vegada; i el segon nivell: la perfecció constructiva d'una fuga com a sublimació de l'art, en cruel contrast amb aquella lectura artística del mal de què presumien els artífex de la solució final.

 

Sentirem, en la veu de l'olesana Elfi Bartés, TodesFugue, de Paul Celan, en la versió original i en la traducció de Feliu Formosa, seguida d'un fragment de la peça musical del mateix nom de la compositora i cantant israelí Anna Segal.

 

GRAVACIONS  (enllaç no disponible de moment)

 

https://www.youtube.com/watch?v=N66QjMo0vG4

Baudelaire i Paul Celan

Baudelaire i Paul Celan

Entre les moltes casuístiques de la relació entre música i paraula, potser la que tots tenim més present és la cançó, ja sigui en la seva forma culta (el lied, les diverses formes musicals del cant coral, etc.), o popular (cançó tradicional, nova cançó, pop, estàndards de jazz vocal, etc). En alguns d'aquests casos, la música és subsidiària del text i en altres és el text el que queda relegat a un paper secundari.  Però també en altres costaria molt fer aquesta distinció: en aquelles obres per exemple, en què música i text tenen origen i desenvolupament indestriable (madrigals, cançons infantils, òperes wagnerianes...)

 

Però avui no parlarem d'aquesta relació fluctuant més o menys evident entre música i llenguatge, sinó d'un altre tipus molt més subtil: la composició musical  inspirada en un text, i sense la presència del text inspirador. De tots els casos que coneixem, (Sinfonía Dante de Dante/Franz Liszt , Francesca da Rimini de Dante/Tchaikovsky , Preludi a la migdiada d'un faune (Debussy/Mallarmé)... a casa nostra en tenim un dels millors: els sis sonets d'Eduard Toldrà, per a violí i piano, compositor i obra a qui dedicarem avui el programa.

 

​Eduard Toldrà va néixer a Vilanova i la Geltrú l'any 1895 i va morir a Barcelona el 1962. Violinista, director i compositor, ha esdevingut el màxim representant del noucentisme musical, mestre de diverses generacions de directors i violinistes, activista cultural de vida intensa i prolífic compositor. En resum, un dels músics catalans, juntament amb Pau Casals més universals i respectats.

 

Les seves obres més destacades són l'òpera El Giravolt de maig, els "nostres" Sis sonets als quals dediquem avui les Flors del Mal a Olesa Ràdio i el quartet Vistes al mar (inspirat en el poema La Ginesta de Joan Maragall): 

 

En la biografia que li va dedicar el musicòleg i amic de Toldrà Antonio Fernández-Cid hi trobem la definició de l'estil del nostre compositor, que no pot tenir rèplica: "Filiació intuitiva que arrenca de l'ordre clàsic per refugiar-se en el vol romàntic i sentir la seducció del refinament armònic de l'impressionisme francès" 

 

I ara sí, entrem en els sis sonets per a violí i piano, obra de 1921, de títol volgudament del món de la poesia ("Sonet") seguit del sintagma musical "per a violí i piano" , en aquesta simbiosi que a les Flors del Mal ens agrada tant. I és que aquesta obra té de poètica la inspiració i de musical la realitizació. Poesia transmesa al receptor sense paraules. Cada peça musical està inspirada lliurement en un sonet d'un poeta català. Sis sonets, sis peces ("sonets musiclas", com bateja l'autor). TOT PLEGAT FORÇA NOUCENTISTA: LA MÚSICA ESTÀ VINCULADA A REFERENTS EXTRAMUSICALS. Així, la feina que deixa a l'oient, en aquesta ocasió a nosaltres, és la de combregar en comunió amb el compositor en l'acte de gaudir estèticament d'aquesta inspiració amb la mateixa llibertat que Toldrà es va prendre a l'hora de compondre-la. 

​

Que tingueu una molt bona audició i millor experiència musical escoltant aquestes sis magnífiques obres, un dels cims de la música catalana:

Carner i Toldrà

Julio Cortázar i el jazz

No recordo altres novel·les que On the road o Rayuela en què el jazz estigui present literalment i en esperit a cada una de les pàgines. Avui, a les flors del mal parlarem i sobretot escoltarem textos de Cortàzar parlant de jazz, textos de traç jazzístic del mestre bonaerense i, sobretot, músiques a què fa referència al llarg de la seva obra i la seva llarga vida, que a tots se'ns va fer curta perquè la volíem eterna.

 

Per no dispersar-nos excessivament en un paisatge que és immens com la mateixa pampa, us recomanem de llegir Rayuela i, és clar, El perseguidor.

 

“El jazz tuvo una gran influencia en mí porque sentí que contenía un elemento que no contiene la música que se toca a partir de una partitura, la música escrita: esa increíble libertad de la improvisación permanente.”(…) El elemento de creación permanente en el jazz, ese fluir de la invención interminable tan hermoso, me pareció una especie de lección y de ejemplo para la escritura: dar también a la escritura esa libertad, esa invención de no quedarse en lo estereotipado ni repetir partituras."

 

“Hacia el año 56 escribí ‘El perseguidor’ y no me di cuenta —no me podía dar cuenta en ese momento— de que lo que estaba escribiendo ahí era ya un esbozo de lo que luego sería Rayuela. (…) cuando terminé Rayuela me di cuenta de que en ‘El perseguidor’ estaban ya esbozadas una serie de ansiedades, búsquedas y tentativas que en Rayuela encontraron un camino más abierto y más caudaloso.”  

 

Llista d’àudios per llegir Cortázar

 

HYPERLINK "https://youtu.be/F22y1pHsCdo"https://youtu.be/F22y1pHsCdo

 

HYPERLINK "https://youtu.be/mJrhOjvDbtg"https://youtu.be/mJrhOjvDbtg

 

HYPERLINK "https://youtu.be/yXK0pZx92MU"https://youtu.be/yXK0pZx92MU

 

HYPERLINK "https://youtu.be/xq5rAuxS__I"https://youtu.be/xq5rAuxS__I

 

HYPERLINK "https://youtu.be/loduNoCwU1I"https://youtu.be/loduNoCwU1I

 

HYPERLINK "https://youtu.be/r_DXvfyA0HU"https://youtu.be/r_DXvfyA0HU

 

 HYPERLINK "https://www.youtube.com/results?search_query=jazzuela"https://www.youtube.com/results?search_query=jazzuela

Poetes cantats

​

https://youtu.be/HGUoBfZRFzE [2:53]

 

No podíem començar d'una altra manera que homenatjant Pablo Milanès, que aquí ens cantava el dotzè dels 20 poemes d'amor i una cançó desesperada de Pablo Neruda.

 

La reflexió sobre el tema que ocupa la globalitat d'aquesta segona època de les Flors del Mal (la relació entre la música i la literatura) és avui al voltant del gènere musical que coneixem com a "cançó", un gènere d'un abast immens, en el qual hi podem encabir des de les cançons de gesta medievals fins al darrer èxit comercial  intranscendent des del punt de vista estètic, però amb molt de valor social.

 

De tot aquest ampli panorama, avui ens centrarem en les cançons escrites a patir de poemes preexistents, i, per acotar-ho més, en les que podem incloure en el terreny de la música popular. A veure si ho sabem explicar bé: no parlarem dels poemes musicats per grans compositors, que coneixem com a "lieder", obres de trascendència artística universal, complexes i sense concessions extramusicals, socials o comercials. Parlarem i escoltarem meravelloses cançons del segle XX escrites per cantants, trovadors moderns que han dibuixat el paisatge sonor de generacions que avui encara són vives i que d'aquesta manera han fet arribar la veu dels poetes a molta gent no lectora.

 

Comencem per la poesia catalana, seguirem per la francesa, la italiana, la castellana i l'anglesa. I si us quedeu escoltant, sentireu Serrat, Llach, Ovidi, Raimon, Leo Ferrer, Brassens, Moustaki, Paolo Conte, Rufus Wallwraghait, Joan Baez, Jarcha, Pablo Milanés, Sílvio Rodríguez... i poesies de Benedetti, Espriu, Estellés, Shakespeare, Aragon, Verlaine, Byron, Neruda, Lorca, Machado...

 

Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. Papasseit/Joan Manuel Serrat Serrat.

https://www.youtube.com/watch?v=NDl46UCt_bk [3:24]

​

Vinyes verdes, dolç repós, vora la vela que passa, cap al mar incleu el cos, sense decantar-vos massa... Josep M. de Sagarra / Lluís Llach

https://www.youtube.com/watch?v=3BsVbzc0orE [2:18]

​

Seràs la clau que obre tots els panys,/ seràs la llum, la llum il·limitada. Vicent Andrés Estellés / Ovidi Montllor i Toti Soler

https://www.youtube.com/watch?v=fReItbI2_C4 [4:20]

​

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç, De passar la rella damunt els records, He mirat aquesta terra,

He mirat aquesta terra. Salvador Espriu / Raimon.

https://www.youtube.com/watch?v=_6xe79tYao0 [6:01]

​

Mai res pertany del tot  A l'home ni a la seva força  Ni la seva feblesa ni el seu cor. Louis Aragon / Georges Brassens

https://www.youtube.com/watch?v=Pzf6urpFpuw [2:28]

 

Oh! feliç vida dels burgesos! Tant si l'abril brota

com si el desembre glaça, sempre van orgullosos i feliços. Jean Richepin / Georges Moustaki.

https://www.youtube.com/watch?v=wRdXZRZ5lkE&list=PLRng_ITJx0Xdm4IMR6IHmQhZZYGNQFhf [3:14]

​

En el vell parc solitari i glaçat, Dos espectres evocaren el passat. Paul Verlaine / Léo Ferrer

https://youtu.be/4JQYuylR5ew [4:19]

 

"Amb aquell gest un poc així, Amb aquella cara un poc així, que tenim tots després de veure Gènova"

Paolo Conte (poeta i cantant)

https://www.youtube.com/watch?v=6xULwPM--KY [3:03]

 

Desavingut amb la Fortuna i els humans, lamento el meu estat proscrit i bandejat, i invoco el cel, que em diu que els meus laments són vans, i em veig a mi mateix maleïnt el meu fat...(Shakespeare/ Rufus Wainwright

https://www.youtube.com/watch?v=ngk4sRQ2C-Y  [3:02]

 

Doncs bé: no tornarem a perdre'ns tant tard dins la nit, encara que el cor contnuï estimant i la lluna, brillant.

Joan Baez: Lord Byron / Joan Baez

https://www.youtube.com/watch?v=lyitSF7QOi0 [1:44]

 

Quien habla solo, espera hablar a dios algun dia.

Manuel Machado Machado /Joan Manuel Serrat

: https://youtu.be/1ZXPQGZYS3U [3:34]

 

En esta guillotina invisible, yo he puesto la cabeza sin ojos de todos mis deseos. Federico García Lorca / Jarcha https://www.youtube.com/watch?v=K9Y0pfBEzTo [2:55]

 

I per acabar un bonus track: Benedetti i Sílvio Rodríguez: Benedetti recita Te quiero i el trovador per excel·lència, Sílvio Rodríguez, ens dona una cançó. Les flors del mal tornaran a brotar aviat a les ones d'Olesa Ràdio.

 

Te doy una canción como un disparo, como un libro, una palabra, una guerrilla, como doy el amor.

 

https://youtu.be/E8kr0i9m0rk [5:35]

​

(Les oiseaux de passage: https://www.bonjourpoesie.fr/lesgrandsclassiques/poemes/jean_richepin/les_oiseaux_de_passage

El lied català

Manllevem un text de Ana Maria Dávila publicat a El temps de les arts el 14 de desembre del 2021:

“Pocs gèneres musicals arriben a expressar tan profundament la sensibilitat humana com el lied, aquesta delicada creació per a veu i piano que va florir als països germànics durant els períodes clàssic i romàntic, que rebé el suport de l’esplendor literari del moment. Amb Franz Schubert, el lied —plural, lieder— va arribar a les seves màximes cotes d’expressió, assolint una perfecta compenetració entre el sentit de la paraula poètica i la música.

A finals del segle XIX, a Catalunya -- ens diu Anna Maria Dávila--, compositors com Francesc Alió i Enric Morera començaren a posar música a texts en català donant pas al sorgiment d’un veritable lied català, que florirà ja entrat el nou segle amb el moviment noucentista. La gran poesia de Carner, Garcés, Manent o Sagarra inspirarà músics de la talla de Jaume Pahissa, Frederic Mompou i, en particular, Eduard Toldrà, que aconseguirà que les seves cançons, cultes, refinades i amarades d’una fonda catalanitat, fossin  assimilades com a pròpies pel públic. Cicles com A l’ombra del lledoner o La rosa als llavis o la cèlebre Vinyes verdes vora el mar en son bon exemple.”

​

Francesc Alió: Plor de la tòrtora . Veu: M. Teresa Garrigosa. Piano: Emili Blasco. . (Verdaguer)

https://www.youtube.com/watch?v=-LKHvYxzUKs

​

Enric Morera: La Nova Amiga (Josep Maria De Sagarra) Veu: Conxita Badia. Piano: Pere Vallribera

https://youtu.be/i9XP2vGCdg8?t=1308

​

Eduard Toldrà: Vinyes verdes vora el mar. (Josep Maria De Sagarra) . Veu: Isabel Monar. Piano: Concha Sánchez-Ocaña

https://youtu.be/mIoOapkj7ak

​

Frederic Mompou: Damunt de tu només les flors (Josep Janés). Veu: Montserrat Caballé. Piano: Miguel Zanetti

https://youtu.be/MQI4N7xbnzo

​

Manuel Blancafort: Aigües de la primavera (Carner). Veu:  Anna Alàs i Jové. Piano: Miquel Villalba

https://youtu.be/sX94bBk2BJs

​

Del cant pla a la poesia fonètica

Si hi ha dos gèneres artístics que fusionin la música i la literatura, aquest són el cant pla i la poesia fonètica, dos mons tant distants com propers. Distants pel resultat, propers per la intenció, que no és altra que unir la paraula amb el so. A això dedicarem avui les flors del mal.

 

"Qui canta, resa dues vegades". Aquestes paraules de Sant Agustí són la raó de ser del cant gregorià, la primera manifestació sistematitzada de música a occident, amb arrels als mateixos inicis de la música que, com ja sabem i és tesi d'aquest programa, és també l'inici de la paraula.

 

Al cant gregorià, i en la música profana de l’època també, el text és el que estructura el seu llenguatge. A cada síl·laba, una nota o un melisma. A cada significat, matís, fonema, una reacció musical. Música al servei del text, música per a ressaltar i transcendir el significat dels mots.

 

“En el cant gregorià el text és el més important, tant és així, que la música no es compon simplement per adaptar-se al text, sinó que la música s'extreu de les pròpies paraules  adaptant-se als seus accents  cadències i la direcció aproximada de la seva pronunciació fonètica.”

I amb l’adveniment de les avantguardes poètiques del segle XX, la paraula i la música tornen a trobar-se en una atmosfera de nova religió, la del trencament i l’experimentació totals, alhora que en el retorn als orígens i a la tradició oral. 

 

La poesia sonora i la poesia fonètica (que no són ben bé el mateix), com el cant gregorià, tenen data de naixement. Sant Gregori al segle VI, i Marinetti el 1916, encara que Mallarmé ja havia remogut coses a finals del XIX i Roussolo havia obert la porta al soroll en la música.

 

Avui, en aquest jardí ple de flors del mal, un jardí de música i poesia on se sent poesia i música en mescla benintencionada, us proposem de sentir cant gregorià i poesia fonètica amb la intenció de viure uns minuts en què la música i la literatura siguin una sola cosa.

 

Primer: Uns cants melismàtics a càrrec dels monjos del monestir de Poblet, seguits de Gadji Beri Bimba, un dels versos sense paraules d’Hugo Ball.

 

https://youtu.be/PqEUTYxnGiY

https://www.youtube.com/watch?v=aiKHSeDlU1U (1:52)

 

A continuació, proposem peces de cant gregorià dels segles X i XI de la Corona d’Aragó interpretades pel Taller d’Estudis Medievals dirigits per Montserrat Oliveras, alternant amb les següents peces de poesia fonètica o sonora

 

Ursonate, de Kurt Schwitters (1932): https://youtu.be/1qLKu3R8no4

 

Pista 1 del CD: https://youtu.be/mfX9UfAyvck

 

Verbalizzazione Astratta Di Signora, de Fortunato Depero (1916): https://youtu.be/sydXbgam3Ss

 

Pista 2 del CD: https://youtu.be/pf8Fe94c4aA

 

Poemes fonètics de Raoul Hausmann (1917): https://youtu.be/sat0LIaOVTM

(Ja us advertim que aquest us sorpendrà)

 

Pista 3 del CD: https://youtu.be/EMJlXas3EFQ

 

Ària 52, de John Cage: https://youtu.be/xnYrH9exang

 

Pista 4 del CD: https://youtu.be/jxWYa8ZSCOc 

 

Sacrifice de Lisa Gerrard (cant místic en un idioma inventat). 1998: https://youtu.be/BoXsxYf2UMA

La música com a generadora de literatura: Marcel Proust.

https://youtu.be/Vi_zwAwD114 (Clar de lluna Debussy amb arpa)

 

La recerca del temps perdut, l'obra magna de Marcel Proust és un ecosistema artístic en què totes les arts hi són representades. Catedral o temple wagnerià, obra d'art total, com ens recorda Antonio Muñoz Molina quan defensa que en la novel·la de Proust, com en la tetralogia wagneriana, els temes (la memòria, la gelosia, l'amor, el costum...) i personatges, amb els seus retorns, són allò que marca l'esdevenir de l'obra.

 

https://youtu.be/a53s4jyCqqU?t=78, (Wagner)

 

A les FDM no pretenem descobrir res, únicament proporcionar uns minuts en què a través de la comunió entre música i text, puguem copsar alguna dimensió perduda de l'art. Amb aquesta intenció us proposarem avui l'audició de textos proustians en què la música revela la seva capacitat inspiradora per crear imatges literàries i exposar consideracions estètiques.

 

 

TEXT1 Du côté de chez Swann, Un amour de Swann FRAGMENT 044 TRADUCCIÓ Valèria Gaillard, pàg. 238

 

Els Verdurin no convidaven a sopar: a casa seva sempre es tenia el «cobert a taula». No hi havia programa per a la vetllada. El jove pianista tocava, però només «si li venia de gust», ja que no es forçava ningú i, com deia el senyor Verdurin: <<Tot per als amics, visca els companys!>> Si el pianista volia tocar la cavalcada de la Valquiria o el preludi de Tristany, la senyora Verdurin protestava, no perquè li desagradés aquesta música sinó, tot al contrari, perquè la impressionava massa.

https://youtu.be/eS7xXDy6plU (Walquíries piano)

 

 

TEXT2 Du côté de chez Swann, Un amour de Swann FRAGMENT 46 TRADUCCIÓ Valèria Gaillard, pàg 247

 

Així, a l'edat que semblaria, atès que en l'amor busquem sobrebretot un plaer subjectiu, que la part d'interès per la bellesa d'una dona hauria de ser la més important, pot néixer l’amor -l’amor més fisic- sense que a la seva base existeixi un desig previ. En aquesta época de la vida, l'amor ja ens ha colpit diverses vegades, ja no evoluciona per si sol seguint les seves pròpies lleis desconegudes i fatals davant del nostre cor astorat i passiu. Ens afanyem a ajudar-lo, el falsegem a través de la memòria, mitjançant la suggestió. Quan reconeixem un dels seus símptomes, recordem, fem renéixer els altres. Com que ja posseïm la seva cançó, gravada sencera dins nostre, no necessitem que una dona ens avisi del seu inici -ple de l'admiració que inspira la bellesa- per trobar-ne la continuació. I si comença pel mig -allà on els cors s'acosten, on no es parla de res més que de viure l'un per l’altre, estem prou acostumats a aquesta música com per reunir-nos tot seguit amb la nostra companya en el passatge on ens espera.

​https://youtu.be/qNVLTWTHYY4 Debussy. La damaoiselle élue

 

 

TEXT 3 Du côté de chez Swann, Un amour de Swann FRAGMENT 049 TRADUCCIÓ Valèria Gaillard, pàg  262

 

L'any anterior, durant una vetllada, havia sentit una obra musical executada al piano i al violí. D'entrada, només havia tastat la qualitat material dels sons segregats pels instruments. I això ja li havia provocat un gran plaer quan, per sota de la subtil línia del violí, esvelta, resistent, densa i directora, havia vist de cop i volta intentar elevar-se en un esclafit líquid la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i bategant, com l'agitació malva dels fluxos que encanta i bemollitza el clar de lluna.

​

​Però, en un moment donat, sense poder distingir-ne clarament el contorn, posar nom a allò que el delectava, en un rampell de fascinació, havia intentat copsar la frase o l'harmonia -ni ell mateix ho sabia que passava i que li havia eixamplat l'ànima, com certs aromes de roses, circulant per l'aire humit del capvespre, tenen la propietat de dilatar-nos els narius. Potser perquè no coneixia aquella música havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d'aquelles impressions que, tanmateix, potser són les úniques purament musicals, inextenses, completament originals, irreductibles a qualsevol altra mena d'impressions. Una impressió d'a- questa mena és, durant un instant, per dir-ho d'alguna manera, sine materia. Segurament, les notes que aleshores sentim ja tendeixen a cobrir davant dels nostres ulls, segons la seva altura i quantitat, superficies de dimensions variades, a traçar arabescos, a donar-nos sensacions d'am- pid de tenuitat, d'estabilitat, de caprici. Però les notes s'esvaeixen abans que aquestes sensacions s'hagin format prou dins nostre com per no quedar submergides per les que ja desvetllen les notes següents o fins i tot simultànies.

​

Aquesta impressió continuaria embolicant, amb la seva liquiditat i el seu “difuminat”, els motius que emergeixen per moments, a penes discernibles, per submergir-se de nou i desaparèixer, coneguts només pel plaer particular se ofereixen, impossibles de descriure, d'evocar, d'ano- menar, inefables -si la memòria, com un obrer que treballa per assentar fonaments duradors enmig de les onades, fabricant per a nosaltres facsimils d'aquelles frases fugaces, no ens permetés comparar-les amb les que les succeeixen i diferenciar-les.

 

​Així doncs, tan bon punt havia expirat la sensació deliciosa que Swann havia sentit, la memòria li proporcionava una transcripció potser sumària i provisional, però sobre la qual havia posat els ulls mentre la peça continuava, de manera que, quan la mateixa impressió li tornava de cop, ja havia deixat de ser incomprensible. Se'n representava l'estesa, les agrupacions simètriques, la grafia, el valor expressiu; tenia davant seu aquesta cosa que ja no és música pura, sinó dibuix, arquitectura, pensament, i que permet recordar la música. Aquella vegada havia distingit netament una frase que s'elevava durant uns instants per damunt les ones sonores. I, immediatament, li havia proposat voluptats particulars que abans d'escoltar-la no s'havia imaginat mai, i que només ella -n'estava segur- podia fer conèixer, i havia sentit per aquella frase una mena d'amor desconegut.

​

​TEXT 7 Du côté de chez Swann, Un amour de Swann. FRAGMENT 057 TRADUCCIÓ Valèria Gaillard, pàg 296

 

Contemplant el rostre de Swann mentre escoltava la petita frase, s'hauria pogut dir que estava absorbint un anestèsic que donava més amplada a la seva. I, en aquells moments, el plaer que li proporcionava la música i que aviat li provocaria una autèntica necessitat, s'assemblava, en efecte, a aquell altre que hauria experimentat amb perfums, entrant en contacte amb un món per al qual no estem fets, que ens sembla sense forma perquè els nostres ulls no el poden percebre, sense significat perquè escapa a la nostra intel·ligència, que només podem assolir amb un únic sentit. Gran repòs, misteriosa renovació per a Swann -els ulls del qual, encara que amants delicats de la pintura, i l'esperit del qual, encara que observador fi dels costums, duien per sempre més l'empremta indeleble de la sequedat de la vida- el fet de sentir-se transformat en una criatura aliena a la humanitat, cega, desproveïda de facultats lògiques, gairebé un unicorn fantàstic, una criatura quimèrica que només percep el món a través de l'oïda.

​https://youtu.be/YCp5XC2rsEM] César Franck. sonata per a violí i piano.

​

 

TEXT 8 Du côté de chez Swann, Un amour de Swann FRAGMENT 085 TRADUCCIÓ Valèria Gaillard, pàg. 430

 

Però feia més d'un any que, després de revelar-li tantes riqueses de la seva ànima, l'amor per la música havia nascut dins seu i Swann considerava els motius musicals com autèntiques idees, d'un altre món, d'un altre ordre, idees velades de tenebres, desconegudes, impenetrables a la intelligència, però que no deixen de ser distintes les unes de les altres, desiguals entre si en valor i significat. Quan, al final de la vetllada dels Verdurin, un cop va haver demanat que toquessin una altra vegada la petita frase, intentava desxifrar com ella -igual que un perfum, una caricia-el vorejava i l'embolicava, es va adonar que era entre la breu distància entre les cinc notes que la componien i del retorn constant de dues d'elles on residia aquella impressió de dolçor retráctil i trèmula; però, en realitat, sabia que d'aquesta manera no raonava sobre la frase mateixa, sinó sobre simples valors que substituïen -per a comoditat de la intel·ligència- l'entitat misteriosa que havia entrevist, abans de conèixer els Verdurin, en aquella vetllada on havia escoltat la sonata per primer cop. Sabia que el mateix record del piano podia falsejar la perspectiva amb què veia el món de la música, que el camp obert al músic no és un mesquí teclat de set notes, sinó un teclat incommensurable, gairebé encara del tot desconegut, on aquí i allà, separades per espesses tenebres inexplorades, algunes dels milions de tecles de tendresa, de passió, de coratge, de serenitat que l'integren, cadascuna tan diferent de l'altra com els universos entre si, han estat descobertes per alguns grans artistes que ens fan el servei, despertant dins nostre la correspondència del tema que han trobat, de mostrar-nos la riquesa, la varietat que amaga -davant la nostra ignorància- aquesta gran nit impenetrada i descoratjadora de la nostra ànima que confonem amb el buit i el no-res.

 

https://youtu.be/IMIoGw0nKE4 Beethoven. Quartet núm 15

​

 

TEXT 9 À l’ombre des jeunes filles en fleur, Autour de Mme Swann FRAGMENT 121, TRADUCCIÓ Valèria Gaillard, pàg 133

 

Però sovint no sentim res, quan es tracta d'una música una mica complicada que s'escolta per primera vegada. I, tanmateix, quan més endavant vaig sentir dues o tres vegades aquesta sonata, em va semblar conèixer-la perfectament. Per això no és del tot equivocat dir «escoltar per primer cop». Si realment no haguéssim distingit, com hem cregut, res a la primer audició, la segona, la tercera, serien serien com la primera, i no hi hauria cap motiu per comprendre alguna cosa més a la desena. Probablement, allò que manca la primera vegada no és la comprensió, sinó la memòria.

 

https://youtu.be/69j7Ck4g1sc] Chopin. sonata 2.

​

​

 

TEXT 10 pinto Albertine disparue FRAGMENT 426 TRADUCCIÓ Josep M. Pinto, pàg. 123

 

https://youtu.be/Kduo6177z_o Mahler

​

Aquella Venècia sense simpatia per a mi on em quedaria sol, no em semblava pas menys aïllada, menys irreal, i aquell cant de Sole mio, elevant-se com una deploració de la Venècia que havia conegut, semblava prendre com a testimoni la meva angoixa. Sens dubte hauria calgut que deixés d'escoltar-lo si volia poder atrapar encara la meva mare i agafar el tren amb ella, hauria hagut de decidir sense perdre un segon que me n'anava, però justament era el que no podia fer; em vaig quedar immòbil, incapaç no solament d'aixecar-me sinó fins tot de decidir que m'aixecaria. El meu pensament, sens dubte per no haver de considerar una resolució a adoptar, estava tot ocupat seguint el desenvolupament de les frases successives de Sole mio, cantant mentalment amb el cantant, preveient l'impuls que la frase formaria, deixant-m'hi anar amb aquell impuls; tornant a caure a continuació. Aquell cant insignificant sentit cent vegades, no m'interessava gens ni mica. No podia causar plaer a ningú ni a mi mateix escoltant-lo tan religiosament fins al final. En definitiva, cap d'aquells motius que jo ja coneixia d'aquella vulgar romança no em podia proporcionar la resolució que necessitava; encara més, cadascuna d'aquelles frases, quan li tocava de passar, esdevenia un obstacle a l'hora de prendre eficaçment aquella résolució o més aviat m'obligava a la resolució contrària de no anar-me'n, perquè em feia passar l'hora. D'aquesta manera, aquella ocupació sense plaer en si mateixa d'escoltar Sole mio es carregava d'una tristesa profunda, quasi desesperada. Prou que notava que, en realitat, la resolució que estava adoptant pel fet de quedar-me allà sense moure'm era la de no anar-me'n; però dir-me: «No me'n vaig», cosa que no m'era possible sota aquesta forma directa, ho esdevenia sota aquesta altra: «Sentiré una frase més de Sole mio»; ara, el significat pràctic d'aquell llenguatge figurat no se m'escapava i, tot dient-me: «No faig altra cosa, en definitiva, que escoltar una frase més», sabia que allò volia dir: «Em quedaré sol a Venècia».

 

https://youtu.be/uMYtShGhgkc Sole mio, versió Caruso 1916

 

 

Els fragments de La Recerca del temps perdut provenen de la traducció de Valèria Gaillard per a Proa ed. i de Josep M. pinot per a Viena ed., acompanyats de músiques i músics citats per l'autor en la seva obra.

 

COMPLEMENT

​

música de Reinaldo Hahn: https://youtu.be/FHPSa-qQuuI

Trobadors angloamericans. De Dowland a Cohen

GUIÓ FDM 2022-2023 CAPÍTOL 9 TROBADORS ANGLOAMERICANS

 

Brassens, Brel, Cohen, Serrat, Dylan, Silvio Rodríguez... poetes o cantants? O totes dues coses? Avui collirem flors del mal d'un jardí anglès: farem atenció als poetes angloamericans que canten les seves poesies, els trobadors del segle XX... que tenen un precedent llunyà i proper alhora:

 

https://youtu.be/u3clX2CJqzs

 

"Que llisquin les meves llàgrimes, que brollin de la seva deu. Exiliat per sempre, deixeu-me plorar". 'Semper Dowland, semper dolens', Dowland, un trobador del segle XVI que amb el seu llaüt cantava penes més que no pas alegries, i que avui ens serveix de precedent als poetes músics que cantaran al nostre jardí.

 

I 400 anys després, Patty Smith (ja ho sabeu: "el rock era cosa d'homes fins que va arriba ella"), recollint de manera clara la tradició, en aquesta cançó dedicada al seu fill petit: Jackson Song

 

https://youtu.be/8OVnNePQPsQ

 

I en aquesta tradició poeticomusical anglesa, no podem deixar d’escoltar, Nic Drake:

 

https://youtu.be/aXnfhnCoOyo

 

I tornem a les cançons del segle XVI, abans de quedar-nos definitivament al XX, i ho fem canviant un xic el to, amb una de les poques cançons que s’han conservat del teatre shakesperià: It was a lover and his lass, de Thomas Morley, de l’obra Al vostre gust: "Hi havia una vegada un amant i la seva noia, amb un hey, i un ho, i un hey nonino.”

 

https://youtu.be/eePvx9LPXYU

 

I del segle XVI, tornem al XX, i directament a la generació beat, un nou tomb, però amb coherència amb l'herència renaixentista: Tom Waits es va inspirar amb Kerouac per a bastir el seu món poètic i cantar-lo embolcallat d’un món sonor ben peculiar, fosc i un xic medieval. No podia faltar Waits si parlem de cantautors estatunidencs. Aquí tenim una de les seves cançons més emblemàtiques: Herba verda. “Posa’t a la meva ombra, que és feta de mi”

 

https://youtu.be/KRfNj2njwTg

​

 

El cantautor més cantautor i més poeta, tant, que li han donat el nòbel de literatura no necessita presentació i tampoc podia faltar en aquest jardí sembrat de flors del mal. Primer, abans de sentir-lo, i a tall d’endevinalla, us proposem d’escoltar-lo versionat per dues grans veus catalanes:

 

https://youtu.be/cHnzee164JM

 

Eren Gerard Quintana i Jordi Batista cantant el hit de tots els hits de Bob Dylan. i doncs, Bob Dylan: "és forta, la pluja que caurà":

 

https://youtu.be/T5al0HmR4to

 

I com que volem acabar amb Leonard Cohen --a qui deixarem que ompli el programa fins a la fi dels temps--, escoltarem ara, abans del canadenc, dues veus que no podien faltar aquí: Joan Baez, que, després de Dylan fa de bon escoltar, i Paul Simon, un dels notables trobadors estatunidencs del segle XX. Us proposem de sentir-los a tots dos cantant junts una de les grans cançons dels nostres temps: The Boxer.

 

https://youtu.be/lr1iKrTqa2w

 

Segurament el més poeta dels cantautors en llengua anglesa sigui, amb permís de Bob Dylan, Leonard Cohen. Autor també de celebrats poemaris, les lletres de les seves cançons són d'una qualitat poètica més que contrastada. De la seva extensa obra, n'escollim un dels discos més rodons de la seva maduresa: Ten New songs. Abans, però, sentim Cohen recitant un dels seus poemes:

 

https://youtu.be/dsFaNg7hoio

 

"M'hi vaig casar, amb ella, lentament i amb el seu amor, amargament. i amb el seu cos, en el goig i en l'avorriment. M'hi vaig lliurar a poc a poc...

 

I ara us deixem amb el disc Ten New songs, avantpenúltim de la carrera de Cohen, un disc que és essencialment Cohen, i on trobem la meravellosa Alexandra leaving, inspirada en un poema de Kavafis (El déu abandona Antoni). Ens ho podem prendre com un final de camí, per ara, de la cançó d'autor en llengua anglesa, que des de Dowland com a mínim i fins a Cohen han omplert el nostre cistell de flors collides al jardí del mal. Amb Leonard Cohen, us diem good bye i fins a la propera.

 

https://youtube.com/playlist?list=PLiN-7mukU_RHtnM8oCVbefuDtBUXNkWkb

​

​

Les músiques del Wilhelm Meister

https://youtu.be/WJyIMvrYUNc?t=220

 

No és la intenció d’aquest espai descobrir res, i menys descobrir Goethe ni una de les seves obres més famoses, els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister. En un programa que gira al voltant de la música i de la seva relació amb la literatura, és evident que no hi podia faltar aquesta novel·la, que ens aporta una relació de les dues arts ben curiosa: a la trama, els personatges canten. Goethe no va dir quina música, però sí quina lletra. I, cames ajudeu-me, Hugo Wolf, Rubinstein, Schubert, Schuman i altres, musicaren els poemes convertint-los en un seguit de lieder que han esdevingut cèlebres.

 

Goethe és, segurament, l’escriptor que ha inspirat més músics al llarg de la història: milers de lieder, òperes, simfonies… Però nosaltres ens volem centar, com sempre, en el món sonor que resulta d’aquest contacte entre lletra i solfa, i us proposem un seguit de textos del Wilhelm Mesiter amb les versions musicals dels poemes que hi figuren. Sentirem, per aquest ordre, i amb textos traduïts per Josep Morgades, Joan Maragall i Feliu Formosa entre d’altres, els poemes de la novel·la Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister amb les consegüents versions musicals. Més endavant us explicarem una curiositat que ens durà a escoltar Frank Sinatra, I acabarem  amb Gustav Mahler, que també es va inspirar en Goethe. Però de moment, centrem-nos en el que avui ens convoca: els poemes del Wilhelm Maister, de Goethe:

 

https://youtu.be/P4hUny4pdcI

 

Aquesta és  la primera de les cançons que apareixen a l'obra "Qui és que canta en el llindar?" cantada, a la novel·la, per un vell arpista, i convertida en lied per Loewe. Franz Shubert també en va fer una versió.

 

https://youtu.be/_5uKN6LGXTI

​

Qui és que canta en el llindar,
que tot el mur ressona?
Mont patge: vés i fes-lo entrar,
que em plau sentî una cançó bona, -
Tal digué el rei. I aquell minyó
i un vell capblanc, el cantador,
prest van entrar a la sala.

- Que Déu vos guard, nobles senyors
i dames primoroses.
Això és un cel de resplendors!
Com les constel·lacions nombroses
qui us gosaria anomenar?
Tanqueu-vos, ulls, que l'admirar
em torbaria massa. -
I, amb parpres closos, el bon vell
de tot son pit cantava.

Cavaller altiu guaita enfornt d'ell,
i tota dama els ulls baixava
per escoltar. I, havent finit,
el rei fou tan agraït
que una cadena d'or li ofrena.

- Cadena d'or no fa per mi,
sinó per gent de guerra.
Deu-la al cabill que, en ell eixir,
l'arma enemiga cau en terra;
deu-la, si és cas, al canceller;
damunt les càrregues que té
bé pot portâ aquesta altra.

Jo sóc pagat amb el meu cant,
que és la meva alegria.
Així l'ocell que als arbres nia:
com brot en l'arbre és el meu cant.
Mes, si una paga em voleu dar,
en copa d'or feu-me portar
el millor vi del vostre. -

I així es complí, i ell se'l begué:
- Beguda confortant!
Benavirat el qui pot fer,
com qui don poc, mercè semblant!
En vostra sort, penseu en mi
i deu mercès a Déu, així
com jo us les dono ara.

 

(traducció de Josep Lleonart)

 

Més endavant, Wilhelm torna a trobar l'arpista que, enigmàtic, està cantant una trista cançó. Franz Schubert hi va posar música:

 

https://youtu.be/VezoYGZjLRE

​

Qui amb llàgrimes jamai el pa no s'ha menjat,
qui mai les nits dolgut per ses penes roïnes
plorant tot sol al llit mai no s'ha repenjat,
és que no us pas coneix, potències divines.

Vosaltres sou les qui ens meneu dins la vida,
vosaltres hi deixeu el pobre ser culpable,
després que l'aboqueu a la pena sentida,
car és en aquest món tota pena expiable.

​

(traducció de Josep Morgades)

​​

 

L'arpista és un dels personatges més enigmàtics de l'obra. Per exemple, en una de les primeres trobades amb el protagonista, Wilhelm, el vell músic respon a les preguntes cantant:

 

https://youtu.be/6-LdwjFZxsU

 

Qui es lliura a la soledat,
ben aviat es troba sol;
els altres viuen l'amistat
i el deixen sol amb el seu dol.
Sí, deixeu-me amb el meu turment!
I si mai puc tot jo sofrent
quedar-me ben bé del tot sol,
llavors ja no estaré més sol.

Com un amant que prest s'escola
vers on l'amiga s'està sola,
em sobreprèn dia i nit,
solitari, el meu neguit,
solitari, el meu gran dol.
Segur que a recer d'un revolt
en soledat jauré enterrat,
tot restant-hi abandonat.

​

(traducció de Josep Murgades)

​

 

Un dels personatges més populars sortits del Wilhem Meister goethià és Mignon, la jove pigall que pertorba Wilhelm. La història de Mignon, i la cançó que canta, van inspirar Beethoven, Schubert, Liszt, Schumann, Hugo Wolf, Alban Berg i, especialment, Ambroise Thomàs, que va escriure una òpera sobre la història d'aquest personatge. De l'òpera Mignon, proposem de sentir ara l’ària "Saps el país dels tarongers en flor?"

 

https://youtu.be/npcHCF4rAeE

​

Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el frut d'or.
Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç oreig sota el cel blau.
No saps on és?...
Allí...
Volguessis, mon amat, anar-hi amb mi.

Saps l'estada? En pilars s'alça el trespol,
cada cambra és bonica com un sol,
les estàtues de marbre em van mirant:
"Què t'han fet - semblen dir-me- pobre infant!"
No saps quina és?...
Allí...
Mon protector, volguesses aná amb mi.

Saps la serra? Pels cingles emboirats
hi cerquen via els matxos carregats,
en les esberles nien els serpents
i les roques s'estimben pels torrents.
No saps on és?...
Allí...
Oh! mon pare! voldria fer camí

​

(traducció de Joan Maragall)

 

És ara el torn d'una de les cançons menys inspiradores del Wilhelm Meister: La Cançó de burla, que canta un personatge anònim en una taverna. De tota manera, el lied que en va compondre Hugo Wolf passa molt bé.

 

https://youtu.be/rG-VAlBtnNo

​

Pobre de mi!, senyor baró,
enveja us tinc jo pel crostó,
perquè esteu prop de l'emperador,
i també prou pel vosres do
d'un ferm castell sense parió
i pel seu bosc abelliddor.

Senyor baró, pogre de mi!
Enveja jo us faig venir?
Tant el Déu bo m'afavorí?
Mon fat traidor, bé val a dir,
en pobrissó em convertí,
cert també però que amb molt magí.

Potser és millor, senyor baró,
que ho deixem tot tal i com és:
seguiu sent vós noble plançó
i jo el trist fill d'un pobre bres.

Visquem sens v'rí ni embaràs,
no cobegem de l'altre el títol:
ni vós cap lloc en el Parnàs,
ni jo tampoc en el Capítol

​

(traducció de Josep Murgades)

 

Si l'ària de Mignon és coneguda, la música que va compondre Tchaikovski per al poema Sols qui l'enyor coneix, ha esdevingut cèlebre. En tornarem a parlar al final. De moment, escoltem aquesta meravella en la versió en rus que és la que va musicar Tchaikovski. Canta Nicolai Ghiaurov:

 

https://youtu.be/Bwuqstw2WjY

​

Sols qui l'enyor coneix,
sap mon sofrir!
Sola i distanciada
de tot delit,
el firmament esguardo
vers aquell punt.

Qui em coneix i m'estima,
ai, és tan lluny!
Em ve un desmai, em sento
cremar per dins.
Sols qui l'enyor coneix,
sap mon sofrir!

​

(traducció de Josep Murgades)

 

Avançada la novel·la, trobem la cançó No canteu pas amb tristesa, que canta un personatge secundari però molt interessant, que, fart d'haver d'estar assistint a uns avorrits assajos del Hamlet, canta a la companyia els plaers de la nit:

​

https://youtu.be/Cx2c4O0yDY8

​

No canteu pas amb tristesa
la solitud de la nit,
que la seva gran bellesa
sols és feta per'l delit.

La dona fou dada a l'home
com sa més bella meitat.
¿No és la nit qui millor doma
de la vida altra meitat?

¿Podeu gaudir-vos del dia
que tantes joies occeix?
Si no ens ajuda a fer via
no sé pas per què serveix.

Prô'n fer-se el llum clar dolcesa
per sobre l'hora foscant
la boca la boca besa
d'amor i gaudi vessant.

Com el noi que prest s'enfila
i s'embala d'habitud,
prô un regal l'encandila
i entre jocs resta en quietud.

Com l'ocell canta als promesos
un ritme melodiós,
que als afligits i presos
com un plany sona horrorós.

Així, doncs, les bategades
que la campana ja emet,
que amb ses dotze batallades
descans i calma promet.

Per'xò si el dia t'emplena,
és que et cal pit meu saber:
cada dia té sa pena
i la nit té el seu plaer.

​

(traducció de Josep Murgades)

 

 

Els personatges de Wilhelm Mesiter són un xic misteriosos. La seva veritat es va descobrint de mica en mica, com passa amb l'arpista, persona trista i sola que canta: "A frec de portes vull passar, mut i modest m'hi vull estar,"

 

https://youtu.be/old-CJ_yCP8

​

A frec de portes vull passar,
mut i modest m'hi vull estar,
mà fidel prou que em nodrirà,
mon camí continuarà.
Tothom joiós se sentirà
quan ma faç davant seu veurà.
Una llàgrima  plorarà
i jo no sé què plorarà.  

​

(traduccions de Josep Murgades)

​

​​

És ara el torn de la cançó No em feu parlar, feu-me callar, que canta Mignon a Wilhelm com a comiat d'un viatge. En sentim la segona versió que va escriure Schubert:

 

https://youtu.be/ibBvTLv7yLI

​

No em feu parlar, feu-me callar,
el meu secret m'és un gran deure;
jo prou a tu te'm vull mostrar,
però no puc deixar-me veure.

Expulsa a temps el sol la nit
i tot de cop ve que clareja;
el roc més dur obre el seu pit
sense sentir del pou enveja.

Vora l'amic un hom s'aboca
per'l seu gran dol poder extingir;
prô'n jurament em clou la boca
i sols un Déu la pot obrir.

​

  (traducció de Josep Morgades)

 

La cançó que canta Mignon ja cap al final del llibre, revela una dimensió del personatge que el fa tremendament modern: Mignon és nena que hauria volgut ser nen i demana de continuar essent àngel (del què s'ha disfressat per a una festa). El poema, bellíssim, diu:

​

Deixeu-me en vida resplendir,
no em deshabilleu abans d'hora!
Lluny d'aquest bell món vull fugir
vers el ferm casal del defora.

Reposaré en 'quell abrigall
fins que se'm mostri la sendera.
Llavors deixaré l'embolcall,
la corona i el cint enrera.

Car les puixances divinals
no demanen si ets home o dona,
i ni a gonelles ni brials
el cos nimbat s'abandona.

Visc, cert, sens tràfec ni neguit,
però un fort patiment m'enjova,
que de pena m'ha consumit.
Feu-me per sempre més jove!

​

(traducció de Josep Murgades)

 

https://youtu.be/dqnk9Q-eGY0

 

Arribant al final de la novel·la, amb la mort de Mignon, trobem una altra referència musical. És el cor que canta al funeral. D’aquest episodi, Schumann en va fer un Rèquiem:

 

https://youtu.be/nJ-2YwEwQd4

 

COR
Que visqui en vosaltres la força conformadora que, més enllà del sublim, porta la bellesa i la vida per sobre de les estrelles.
NENS
Ah! , però nosaltres trobem a faltar-la aquí, ja no corre pel jardí, ja no cull les flors de la prada. Deixeu-nos plorar, hem de deixar-la aquí, deixeu-nos plorar i restar amb ella!.

 

 

A l'inici del programa ens havíem compromès a explicar una curiositat. I és que un dels poemes del Wilhelm Meister, Nur wer die Sehnsucht kennt (Sols qui l'enyor coneix), va ser versionat al rus per Lev Aleksandrovich Mei a mitjan segle XIX i posada en música per Txaikovski el 1862. És la versió que hem sentit abans. La melodia que va crear Txaikovski es va fer tant popular que va acabar donant nom a una pel·lícula l'any 1944 i essent versionada per cantants de tots els estils, des de Mario lanza fins a Frank Sinatra:

 

https://www.youtube.com/watch?v=xcluXA_P--s

​​​​

Per a il·lustrar una mica el recital llegirem el text de Joan Fuster que acompanya el disc. No calia buscar-ne cap altre, si teníem aquest a l'abast.

​

NOCTURN PER A ACORDIÓ https://youtu.be/ZsbIFcDkF_Y

​

Que Joan Salvat-Papasseit (ens diu Fuster)  és un dels més grans poetes catalans del segle XX, i de tots els segles de la llengua catalana, ningú amb cara i ulls no ho sabria negar. Però tampoc no és gens freqüent que algú ho digui així , d'una manera taxativa i com Deu mana. 


PLATXÈRIA https://youtu.be/PE_xsaQANGE


Ni tan sols els meus companys de "generació", que li foren amics i tot, i que de tant en tant li dediquen recordatoris fugaços o ornamentals, no gosen afirmar-ho amb totes les lletres. I sí: Salvat-Papasseit és un dels poetes excepcionals de què disposem. Li han volgut discutir que fos «avantguardista», i tant se val que fos avantguardista o no. Al capdavall, això de l'«avantguardisme» era una moda, i les modes passen, i els poetes resten. 

DIVISA https://youtu.be/3JHAj55-k00

Certament, Salvat n'aprofità les vel·leïtats més gràcils; el joc tipogràfic del caligrama, de les lletres grosses, dels trencaments d'espais en una plana, i la petita mitologia de les màquines, de l'electricitat, de l'aventura inèdita. Potser ell només hi veia un estímul d'entusiasme, i va saber treure'n un alegre rendiment. Però aquest era «un» Salvat. N'hi havia d'altres, molts altres. 

​

L'ENAMORAT LI DEIA https://youtu.be/Vpw0nf2gwcg

​

Hi havia el Salvat que «poetitzava» una gloriosa i constant convocatòria al jubileu exaltador de la carn, per exemple. L’amor, en els seus versos, té sempre una pulsació jovial, innocent i abrupta, feta impaciències i de seguretats, que sembla resoldre's en el moment just en què la paraula troba la seva arrel en l'orgasme. 

​

DÓNA'M LA MÀ https://youtu.be/I4jwMNlhJjM


L'«amor», des d'Ausiàs March a Carles Riba, i abans i després, havia estat literàriament, entre nosaltres, un tràmit retòric o conceptual: Salvat-Papasseit l'en redimia, i el retomava a la seva evidència més pura, sense pecat i sense coartades. 

​

LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC https://youtu.be/Yva-kiVw3Rw


I, al costat del fervor eròtic, hi ha la feina, els oficis, l'ànsia quotidiana de gent humil («i tan pobres com som!»). No hi posà la ira que li pertocava. No era la ira un ingredient del seu tarannà: cadascú és com l'han parit, i prou. Però donava el testimoni del treball en les seves aparences creadores, o senzillament rutinàries, i el traduïa en una nova il.lusió. 

​

NADAL https://youtu.be/SA89QJhl41o

 

Fusters, manyans, pintors de parets, els que guarden la fusta al moll, i la multitud de la compra-venda de barriada, el carretó dels apis, la conversa de les veïnes, esdevenen «poesia» a través de la seva passió de vida. 

​

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA https://youtu.be/zmBjmUPcT2k


Com la política. Com tot. «Res no és mesquí ... » Ni la mateixa mort: «perquè per tornar a néixer/ necessitem morir». 

​

RES NO ÉS MESQUÍ https://youtu.be/sV0JL65ygac


Però ell no parlava mai de la mort. I era un malalt sense remei: la tuberculosi, el 1924, no en tenia. Es negava a cedir-hi. Una estranya, profunda, insaciable voluntat de «viure» l'induïa a imaginar-se «navegant», «pirata», «dominador», quan probablement ja derivava a l'agonia. 

 

Mentre la majoria dels seus contemporanis elaboraven filigranes neonoucentistes, Salvat, que fracassava en imitar-los o seguir-los, se'n sortia per aquest cantó prodigiós: el de convertir cada poema en un vot de vida, en una vocació de vida, en vida. «Tot l'enyor de demà», què vol dir sinó?... 

​

TOT L'ENYOR DE DEMÀ https://youtu.be/o4Ajsd-l4fs

 


Ara, quan Ovidi Montllor s'arrisca a «recitar» Salvat-Papasseit, la complexa personalitat del poeta se'ns fa més clara. Llegir Salvat és una cosa; «escoltar-lo» n'és una altra, i ben altra. Perquè, en efecte, no resulta fàcil de «recitar». Fàcils de recitar són Carner, o Sagarra, i el mateix Riba, i Foix. Salvat, no. Salvat s'ha de «dir». I Ovidi Montllor en aquest disc, «diu» Salvat. 


ENCARA EL TRAM https://youtu.be/0SaSHoNWECk

 

Jo crec que ho fa com li hauria agradat al poeta: sense èmfasis inútils, sense caure en la monodia trivial, sense teatralitzar-lo. Quan ha convingut, l'Ovidi ha fotut crits: la Marxa nupcial, que originàriament és una confecció «gràfica» -recomano tenir el poema davant els ulls, en moment de «sentir-lo»-, ¿com podria tenir una adequació «fònica» que no fos la que Montllor li ha procurat? I, de sobte, la Marxa nupcial, en prendre cos amb una veu se'ns revela curiosament incisiva, més, molt més que en la lectura sorda. 


MARXA NUPCIAL https://youtu.be/69L4b3jrmOk


I, així mateix, quan ha convingut, Ovidi Montllor ha optat per cantar, que és també una forma de «dir», especial. 

​

POSTA https://youtu.be/IGHhQwcXe9k


Salvat-Papasseit, cohibit pels recels reaccionaris dels poetes «de plantilla» i pels crítics reticents i -com diria Jaume Roig- «menja bonico / caga poquico», obté aquesta revenja pòstuma: el retom a la «vida» de cada dia, a l'aire lliure, a una audiència majoritària. Que és la que ell volia i es mereixia. Mes enllà del llibre. I l'accent valencià d'Ovidi Montllor encara li afegeix una projecció nova. Tremendament barceloní -i suburbial, per a ser exactes-, Joan Salvat-Papasseit passa a ser plenament català, gràcies a un suau desplaçament de fonètica. L'autor de Les conspiracions n'hauria estat ben content. 0 no?

Salvat-Papapsseit llegit per Ovidi Montllor

En aquest camí que hem emprés de descobrir els espais comuns entre música i literatura que hi ha al jardí de les Flors del Mal, hem vist pol·linitzacions de tota mena,  relacions essencials (el cant gregorià o la poesia fonemàtica), la música com a tema, referències musicals en l’obra, obres musicals amb referències lieteràries…) però poques obres hi ha en què la relació sigui tan estructural com en l'obra que llegirem avui, i no l’hem hagut d’anar buscar lluny. La tenim a Catalunya: Viola d'amore, de 1983, obra de Maria Àngels Anglada: protagonistes, tema, estructura, ritme i poètica de la prosa, i el títol, és clar tenen una estreta relació amb la música.

Els protagonistes de Viola d'amore són personatges de ficció en un context real, emparentats amb altres personatges de ficció i reals, i amb referents literaris i musicals, com Thomas Mann, Màrius Torres o J.S Bach. Abans de viola d'amore, en literatura catalana només recordem Vals de Francesc Trabal amb una implicació musicoliterària tan clara.

Entre cites de poemes de Màrius Torres, Viola d’amore ens narra el descobriment, per part d’un traductor de Els Buddenbrook, del món i de les intimitats del Trio IZVORUL, dos membres del qual estan emparentats amb Hanno Buddenbrook, un personatge de la novel·la de Thomas Mann. El viatge de Màrius Teixidor a les intimitats del Trio Izvorul té molt de Dante en el seu viatge o d’Homer en la seva odissea, no en va els referents a aquestes dues obres literàries són constants en la novel·la.  

I la música n’és el contrapunt estètic i estructural.

ENTRA BRAHMS OP 78 MOVIMENT 3 [FRAGMENT D’UNS TRES MINUTS]


L'obra està estructurada seguint el programa d'un concert a l'abadia de Vilabertran i un viatge del narrador a Montpeller, convidat pels membres del Trio Izvorul.

Viola d'amore, de M. Àngels Anglada.

Si poséssim en una balança les obres literàries inspirades en músiques i les musicals inspirades en literatures, es decantaria cap a les primeres. Tot i que són moltes les composicions literàries que citen obres musicals, poques són les que manifesten haver esta inspirades per la música. Potser El Doctor Faustus de Thomas Mann, El perseguidor, de Cortázar, Jo confesso, de Jaume Cabré.

 

La intel·ligència artificial, els algoritmes de google, ens ho diuen sense embuts: si escriviu "llibres inspirats en música" ens retorna com a resultat "música inspirada en llibres”. Així doncs, no trobarem gaires obres literàries inspirades, per exemple, en la 9a simfonia de Beethoven, però sí infinites obres musicals basades en la Divina Comèdia. Respon, això, evidentment, a la naturalesa de la literatura, de missatge lingüístic que elabora una història intel·ligible, mentre que l'obra musical, que no té aquesta dimensió, dificilment pot transmetre un discurs a una obra literària més enllà del punt de partida, la cita o la inspiració més o menys manifesta. 

 

Els compositors llegeixen i s'inspiren. El missatge extramusical ha fet fortuna entre els músics des de sempre. Ho hem vist en aquest jardí sobradament. Ho veurem arreu on mirem: Beethoven llegia Shiller, Strauss llegia Byron, Goethe era llegit per tots... I molts llegiren Dante, com Puccini: https://youtu.be/ZTB2OvpC1W0 Era l'ària Senza Mamma de la òpera Suor Angelica, de Puccini, basada en la Divina Comèdia. I és que Il Trittico és una de les obres més clarament basades en La Divina Comedia (infern -il tabarro-, purgatori -Suor Angelica- i el paradís -Gianni Schicchi- eskikki)

 

La Divina comèdia ha estat font de múltiples inspiracions en tots els registres artístics, com és natural en una obra canònica, i ho fou especialment durant el romanticisme, sempre tan procliu a la foscor medieval. De Liszt a Zaldoni o a Conrado del campo o el mateix Enric Granados, han estat molts els compositors que s'han apropat a la Divina Comèdia. Avui no parlarem de la música dins d’aquesta obra, on hi ha força referències i on les diferents músiques tenen el seu lloc respectiu a l'infern, al purgatori o al paradís. Però si que escoltarem ara, ni que sigui per ambientar-nos, una mica de la música que Dante sentia. Fou gran amic de Casella (que apareix al Purgatori), un autor de Madrigals, del segle XIV, però de qui malauradament no se n'ha conservat cap partitura. Però aquest madrigal italià anònim del segle XIV ens pot servir: aquesta és la música que sentia Dante: https://youtu.be/qow9lrosa_A?t=32 (3:17) .

 

— Francesca de Rimini (Txaikovski): https://youtu.be/3AhZDsY44pc?t=27

​

L’AMOR, QUE OBLIGA A MÉS AMOR L’AMAT, M’ATRAGUÉ CAP A ELL AMB TANTA FORÇA QUE ENCARA NO M’HA ABANDONAT, COM VEUS. L’AMOR ENS VA DUR A UNA SOLA MORT, I A QUI ENS MATÀ L’ESPERA LA CAÏNA.

 

— Sinfonía Dante de Franz Liszt: https://youtu.be/kNYMQU0Hi60

 

— La Divina Comedia Sinfonia nº 1 Robert W. Smith: https://youtu.be/P59ID8FAq60?t=298

 

A LA MEITAT DE LA MEVA VIDA EM VAIG TROBAR DINS D’UNA SELVA OBSCURA, PERQUPE HAVIA DEIXAT LA RECTA VIA. QUINA COSA TAN DURA ÉS DIR COM ERA AQUESTA SELVA SALVATGE, ASPRA I FORTA, QUE EM RENOVAVA LA POR NOMÉS PENSAR-HI

 

— Tres Impressioni sulla Divina Commedia, Sira Hernández. https://youtu.be/uajSD920XrQ

 

-- RACHMANINOF: https://youtu.be/rzFtkYwOWMc

 

COMENÇARÉ A CANTAR EL SEGON REGNE, ON L’ESPERIT HUMÀ ES PURIFICA, I ESDEVÉ DIGNE DE PUJAR AL CEL. RENASCA ACÍ LA POESIA MORTA.

 

— Una Strofa di Dante https://youtu.be/jL_p5GIlono?t=720, de Luna Alcalay

 

-- “DANTE”, poema simfònic d’Enric Granados, uns dels molts músics que van ser segrestats per la màgia del poeta florentí. El poema simfònic DANTE, de Granados, és una obra d’alta volada simfònica en la línia dels poemes simfònics d’Strauus que va ser poc valorada en el seu dia. Creiem que amb els anys ha guanyat molt:

 

—GRANADOS: DANTE. https://youtu.be/oUFNfPLyqd8

​

[LA TRADUCCIÓ DELS FRAGMENT ÉS LA DE JOAN FRANCESC MIRA]

La Divina Comèdia, font d'inspiració musical

La Nova Música, de Giulio Caccini

​Avui parlarem poc, malgrat que tractarem un moment culminant de reivindicació del text dins la història de la música. Si ens escolteu, sentireu un dels discos més bonics que hi ha: el titulat La nova música, en què Jordi Savall, Montserrat Figueras, Hopkinson Smith,  Robert Clancy  i Xenia Schindler, grans noms de la interpretació de música antiga, interpreten les cançons del recull titulatd'aquesta manera,  i que va editar l'any 1602 Giulio Caccini.

 

A l'inici del barroc, totes les arts menys la música havien fet els deures que havia posat el Renaixement. Un grup d'intel·lectuals, coneguts com a "Camerata Fiorentina"van posar-s'hi i van advocar per l'abandonament de la polifonia i l'adopció de la monòdia com a mitjà idoni per a expressar i fer intel·ligible els textos. Tot això, que estem dient de manera poc acadèmica, va concretar-se en un tractat i recull de cançons que són les que escoltarem avui.

 

Primers del segle XVII, en ple barroc, doncs, la músic recuperava o preetnia fer-ho, la sensibilitat clàssica de transparència en l'expresivitat que havia promogut el Renaixement, i que no havia reeixit del tot per l'omnipresència de la polifonia, que impedia la comprensió dels textos. Calia una Música Nova. I d'aquí a l'esclat del gènere operístic només hi anava un pas.

 

Amb aquestes inquietuds estètiques, doncs, la Camerata i Caccini van editar aquest recull de cançons que avui escoltarem.

 

Submergim-nos ara en aquesta música i, si ho voleu, al web de Les Flors del Mal (que trobareu via Facebook), hi podeu trobar enllaços i bibliografia per si voleu saber més del que va passar aquells anys convulsos de la història de la música.

 

Us deixem amb la veu de Montserrat Figueras interpretant els madrigals monòdics de la Nuova Música de Giulio Caccini.

 

https://youtu.be/rN_s1nQv82c

Jo confesso, de Jaume Cabré

Jo confesso,  va aparèixer l'any 2011 i ben aviat es va convertir en una de les 

millors obres de la literatura catalana, imprescidible, ambiciosa, 

complexa,  i calidoscòpica, que recorda Thomas Mann i la gran literatura

 europea per això i també per la música, que n'és eix i motiu.

 

Jo confesso és una novel·la estructurada al voltant de la música (cada 

part de l'obra té una composició musical que la inspira) i tracta del 

mal, un mal de què n'és portador un violí que va passant per les mans de

 diversos personatges al llarg de la història. A banda d'aquesta relació

 estructural i argumental, l'obra és plena de referències a obres 

musicals.

bottom of page