SOLANO
- Albert Amat Oliva
- Jun 21, 2024
- 1 min de lectura
Susana Solano
He baixat a Barcelona i he caminat molt (27.000 passos). Lletja, desagradable, sorollosa, perillosa. Barcelona és un fàstic. Però queden racons com la Fundació Vila Casas (on, per cert, només hi era jo). Hi he vist l'exposició de Susana Solano, la històrica escultora del ferro pesant i les gàbies lleugeres, transparents, que sempre m'ha agradat molt. El ferro en Solano a vegades hi deixa veure a través seu i a vegades resta a terra solidifcat després d'haver-se desfet, com si hagués passat per diversos estats de la matèria, cosa, d'altra banda, molt pròpia del ferro. No en sé res d'ella, però la seva obra sempre m'ha arribat directa.
Políticament no sé de quin peu calça (per a mi això és important), però sembla còmoda en l'imaginari espanyol).
A l'exposició, espaiosa com requereixen les escultures, l'obra de Solano hi respira amb prou espai com per poder-la envoltar amb la mirada i gaudir-ne el seu no-significat i la seva antibellesa. Que diferent del complaent Plensa!
M'han cridat l'atenció, més que les fotografies, el treball en vímet, que deixa clar que el seu interès rau més en volum que no en el material. L'espai que en l'opac ferro esdevé transparent, en el vímet esdevé opac. Crec que Solano juga amb nosaltres.
Aquí algunes fotografies i enllaços.
Comentaris