El parlar ens fa pedre l’escriure

“La manera com els individus denominen o descriuen situacions influeix en la manera com es comporten davant d'aquestes situacions.” 

(Julia Penn, Linguistic relativity versus innate ideas. 1972)

Amb una certa inconsciència per part meva, en aquest article “estiraré” la famosa tesi Sapir-Wolf que resumeix la frase de Julia Penn citada a dalt. I ho faré (estirar-la)per aplicar-la als suports amb què ens comuniquem lingüísticament, a allò que coneixem com a “canal”. La pregunta que em faig és: el mitjà amb què ens comuniquem influeix en la nostra manera de pensar?

Aquesta reflexió ve a tomb ara que –per fi– m’he posat a llegir en directe Nietzsche després de tota una vida sentint-ne parlar. Al malcarat filòsof li van regalar una màquina d’escriure, de les primeres (som a la segona meitat del segle XIX)i, tot i que no s’hi va acabar d’acostumar mai i ho va deixar córrer aviat, sí que ens va llegar d’aquella temporada unes frases més curtes i condensades del que era habitual: producte de la màquina  (“el nostre instrument d’escriure col·labora en els nostres pensaments”, li deia a un amic en una de les poques cartes escrites amb l’aparell). Un detall: en aquella primitiva andròmina (mireu la foto), no es podia veure què s’havia escrit fins que s’havia acabat la pàgina.

Diu en un altre lloc l’autor del Zaratustra (i tots ho hem experimentat un moment o altre) que la qualitat del paper o de la ploma influeix en la nostra manera d’escriure i fins en el que hi escrivim o callem. Podem afegir –proposo– que també i de la mateixa manera, el pas de l’oralitat a l’escriptura va canviar la manera de pensar i el mateix pensar; …i des de l’escriptura en pergamins o amb ploma fins a la impremta, quin salt no vam fer!

Hem passat centenars d’anys imprimint i llegint allò que els autors sabien, a diferència de l’era pregutemberguiana, quan llegien només uns pocs. Després de segles de parlar cara a cara, o d’escriure per al veí, la transmissió del coneixement, la comunicació “a distància” (“el veïnatge universal” que deia McLuhan)ens va canviar de dalt a baix i els mitjans per elaborar el missatge ens van cabar d’afaiçonar el contingut.

Avui, entrat el segle XXI, a 150 anys de l’invent de la màquina d’escriure, estem,

com a humanitat, a punt de –paradoxalment– recuperar l’oralitat (des del telèfon fins als vídeos instantanis de tiktok) per a la difusió del pensament (de qualsevol pensament, inclòs el pensament banal)i d’abandonar la lletra escrita, pensada, repensada, revisada i finalment impresa i tramesa. Però a diferència de l’antiga comunicació vocal, ara el contingut ja no es perd en el moment de produir-lo, sinó que substitueix l’escriptura en la seva funció de transmetre’l i de conservar-lo.

Així com a Nietzsche una màquina va estar a punt de fer-li canviar l’estil –i tractant-se d’ell, segur que a punt de fer-li canviar la seva filosofia–, els nous mitjans de comunicació oral ens estan canviant la nostra ment lingüística, la manera de reflexionar i de descriure les situacions que vivim i, tornem a dalt de tot, la manera com ens comportem.