SENSE NOM NO SOM
- Albert Amat Oliva
- May 3
- 3 min de lectura
No hi ha una humanitat que camina. No hi ha un pensament que pensa. No hi ha un amor que estima. No hi ha una llengua que parla. Hi ha l’Anna i en Joan, que caminen i que estimen i que pensen i que parlen. (1)
Josep M. Esquirol
Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom; i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. (2)
Primo Levi
Amb les paraules designem o intentem de designar la realitat (sigui el que sigui la realitat), li posem nom i ho fem convencionalment, és a dir, que convenim que determinada paraula designarà determinat concepte, cosa, idea o sentiment. És clar que un mot qualsevol no significa res fins que algú li atorga aquesta capacitat. Tota paraula en algun moment ha tingut una naixença, i les coses abans de tenir nom, doncs… com si no existissin. I si no, mireu el Gènesi, on Déu anava posant nom a tot el que anava creant i a mesura que ho feia. Encara que aviat es va cansar i va delegar la tasca de posar nom a les coses (Gènesi 2:19).
Sense entrar en pregones reflexions: no hi ha res del mot taula, per exemple, que ens pugui fer pensar d’antuvi en una taula. La podríem anomenar de qualsevol altra manera. La taula no conté el seu nom dins la seva naturalesa. És feina nostra.
Però hi ha una categoria de paraules molt especial (tant, que s’escriuen en majúscula i tot) el significat de les quals és especialment interessant. Si més no a mi m’ho sembla: els noms propis. D’entrada, un nom que no sigui propi –i sempre dins d’una mateixa llengua– sol tenir un sol significat o, excepcionalment, dos o pocs més. En canvi, un nom propi no en té cap... i en té molts alhora. En té tants com objectes designen. Albert soc jo, (jo soc l’Albert), encara que també soc una mica tots els Alberts del món i cada un és diferent de jo i entre ells. Olesa de Montserrat, també és una singularitat. Té, encara més que jo –i en exclusiva– una paraula per a ella tota sola.
Els noms propis de persona, doncs, contenen molt i poc a l’hora. Contenen tot el que és i ha estat la persona que el porta. Fins abans de conèixer la persona, el nom el precedeix –ens diu J.M. Esquirol–, ens el posen abans de néixer i ens hi anem agafant durant la vida, ens identifica, ens fa reconeixibles i mai no ens abandona. Com diria un altre filòsof (permeteu-me la facècia): “La vida se’n va, però el nom es queda”.
“El nom, aquesta cosa anterior al coneixement”, diu Proust. Abans de conèixer una persona, un lloc o un objecte d’art, sovint en sabem només el nom, i ens l’imaginem, el passegem i el masteguem en la nostra ment sense saber, però, realment, què ens trobarem quan aquest nom se substanciï en, com a mínim, un fenomen i coneguem l’ésser o l’obra a qui denomina i que fins ara era tot el que era per a nosaltres: un nom.
Però també és veritat que no coneixem una persona del tot fins que no en sabem el nom: si no el sabem, si no té nom, només és “aquell” (gairebé res, un comú qualsevol), però ara que el sabem ja és **** i abans no era (del tot).
I acabem: Una de les coses pitjors és no tenir nom (ignomínia, terrible mot que en essència etimològica no vol dir sinó “sense nom”) i encara més roí és que ens el robin i ens donin a canvi un número o un nom comú. Aleshores, ja no existim, ja no som éssers humans.
Sense nom no som
Comentaris