JO I EL DE L’ALTRA BANDA DEL MIRALL

Pel fet d’haver descobert el món a través del llenguatge,

durant molt de temps vaig prendre el llenguatge pel món.

J.P. Sartre. Els mots.

El llenguatge (i probablement el pensament –si és que existeix al marge del llenguatge–) funciona en base dos. Per poc que ens hi fixem, des de l’oposció dels fonemes (sord/sonor, oclusiu/fricatiu, vocal/consonant, etc) fins a la complexitat del paradigma i el sintagma, o del significant i el significat, sembla que les parelles triomfen a l’hora de facilitar la comunicació verbal.

Martin Bubber, un pensador i teòleg que no va jugar en la primera divisió de la lliga dels filòsofs, va arribar a considerar que la nostra actitud a la vida és binària (faig això o no ho faig; bé o malament), en correspondència amb la duplicitat de les paraules (masculí/femení; bé/mal…). Altres, com el divulgador suec Hasn Roslig, han explicat com els humans tendim al pensament binari i necessitem dividir les coses en grups diferenciats... i que això té una correspondència moral:  ens agrada dicotomitzar i posar en conflicte, confrontar les coses les unes amb les altres, contrastar… jutjar. 

Té alguna cosa a veure la nostra actitud davant els conflictes amb aquesta bilateralitat —que jo crec que és lingüística (i, per tant, mental)? I simplifica això els judicis sobre la veritat, el bé, la justícia, de manera que ens pugui semblar mentida, malèfica o injusta la manca d’equilibri, la diferència o la dissidència? Aquesta tendència a la binaritat pot ser un límit en els canvis socials o en l’acceptació de la diversitat? Rics i pobres. Emigrants i autòctons. 

No seria forassenyat pensar que aquesta dualitat té un origen biològic (els dos hemisferis cerebrals, els dos ulls, els dos forats del nas, els dos peus, dos braços, dues mans, dos sexes…) Dos sexes? Quan algú trenca aquest equilibri home/dona, quan apareix el gèner no-binari, a alguns els exploten els dos hemisferis de cop. I és que el tercer (en discòrdia) sempre és vist com un afegit generalment inquietant (pare, fill i esperit sant); Adam, Eva i la serp (tan tranquils que estàvem tots dos); el pare, la mare… i el fill (o el cunyat). Que l’equilibri és reconfortant ho sabem tots. La justícia és aquell punt entre dues safates anivellades i l’equidistància deixa dormir els justos.

Hi ha tantes duplicitats, contraris i extrems opostas, que només amb una petita mostra ja quedarem atabalats: A les parelles que ja han aparegut en el que portem escrit, hi podem afegir les més filosòfiques de matèria i forma, cos i ànima, esperit i matèria, veritat o mentida. Jo i tu, jo i el que hi ha a l’altra banda del mirall. 

Sempre hi ha el bo i el dolent. Tenim passat i futur (segurament). Sí o no? I aquest full de paper té vers i anvers; «Night and day, you are de one; Only you beneath the Moon or under the Sun», de prop o de lluny, abans o després. Déu va crear la llum i desaparegué la foscor. Janus té dues cares, una que mira endavant i una altra que mira enrere.

El doble, la meitat, el parell i el senar… Em direu que el triangle té tres costats, i jo diré que dos triangles fan un quadrat o que un triangle és un quadrat partit. I que tres i tres fan sis, que és parell. I que dos primers fan un múltiple de dos.

El gras i el prim, Hansel i Gretel, Barça i Madrid (l’Espanyol és el gtercer en discòrdia); els soldats marxen marcant el pas un-dos-un-dos i el vals (de ritme ternari) era un ball de pecadors. El mar i la terra, l’oli i la sal, les tisores i el signe de la victòria, moros i cristians, la música en estéreo… en Toti i l’Ovidi. D’Herodes a Pilat, …i a la creu!