NO COMPARIS!

“A joc de daus vos acompararé” 

Ausiàs Marc

Comparar —que pot ser lleig segons com es faci— té les arrels en la partícula indoeuropea ‘kom-‘ (que va donar en grec ‘koinos’>comú) i en el verb ‘parar’ en el sentit de ‘deixar a punt’ («parar taula»). Així doncs: posar en comú. 

Podem comparar de manera lliure, per exemple quan volem explicar-nos ja sigui amb finalitats poètiques: 

«Com quan el vent de ponent un camp fondo de blat esvalota tempestejant-hi rabent i en fa blincar les espigues, així es va esvalotar l’assemblea sencera.»

[Homer. Ilíada. CANT II, vs. 147-149. Trad. Pau Sabaté]

o bé pràctiques:

«La meva germana és alta com la tieta Mercè»

Hi posem un «com», i ja ens expliquem millor.

Dèiem que podíem comparar de manera lliure, inventar-nos la comparació, com hem fet suara amb la meva germana, però tenim una altra opció: consultar el catàleg de comparacions que ens forneix la llengua i triar-ne una que ens vingui bé:

«La meva germana és alta com un Sant Pau»

Encara que no sapiguem que Sant Pau (o la figura que el sol representar) era molt alt, sabem que vol dir «molt alt». És a dir, hem perdut la comparació real, però sabem que la germana és força alta. Podríem dir simplement «la meva germana és alta», però la comparació ens hi afegeix èmfasi i intesitat.

I d’això volia parlar: de les comparacions establertes (lexicalitzades, que es diu) per la llengua comuna, que diem sense pensar… i d’algunes que d’una generació a altra deixen de tenir sentit.

Quan algú va molt de pressa, quan algú corre molt (a peu o en cotxe), els valencians diuen que «corre més que Meló»; els nostres pares o els que ja seixentem «corre com un Fittipaldi», i els nostres fills… bé… deixem-ho córrer.

Tant d’en José Morant Fuentes, Meló, com d’Emerson Fittipaldi en tenim el mateix record que de Sant Pau, però encara ens poden servir per recordar el Benito o criticar aquells que surten esperitats de casa els divendres al vespre amb el seu Golf. Això sí, als nostres rebesavis aquestes comparacions no els servien pas. Potser deies «va de pressa com un rebrot de xop», que avui no sabríem dir si vol dir que va molt o poc de pressa.

Altres comparacions que no tenen una evidència immediata, ja sigui per la pèrdua del referent o per la seva enginyositat, sonoritat o jocs de paraules i que em tenen el cor robat:

Més ric que un grill («ric-ric»)

Eixerit com un pèsol (un pèsol cru, evidentment)

Més pagès que l’Isidru (Ja buscareu qui fou Sant Isidre)

Anar com Adam (Déu va crear Adam abans que Mango)

Arrugat com el cul d’una vella (sense comentari)

Més content que un orgue (que avorrida que és una missa sense orgue)

Sense suc ni bruc(«ni xixa ni limoná»)

RUCS, BURROS I ASES

Resulta que les comparacions amb els rucs són de les més nombroses que tenim en català. Vull entendre que és per la popularitat de l’animal en la nostra tradició pagesa i no pas per la retirada amb molts dels nostres conciutadans:

Com més rics, més rucs 

Més alt que un pi i més ruc que un tupí

Més ruc que una sola de sabata

Més ruc que el pixar enlaire

Més rucs que els pels del cul, que veuen venir la merda i no s’aparten.