SOM COM PARLEM I PARLEM COM SOM

Tenir la mateixa llengua és habitar el mateix món

Octavi Fullat

La  meva bellesa (2010)

A vegades el llenguatge ens traeix i ens fa dir coses que no pensem o que no sabem que pensem, però que pensem en el fons (gràcies, Sigmund Freud: amb tu va començar tot). Però —i d’això vull parlar avui— els pobles, les comunitats lingüístiques —més ben dit—, som traïdes per l’idioma, que diu molt o una mica de com som col·lectivament, si és que això de «ser col·lectivament» és possible (jo en tinc els meus dubtes, però aquest no és el tema).

En qualsevol cas:

Els anglesos, catalans i francesos, quan algú els crida, «venen» cap a qui els ha cridat. Els espanyols, en la mateixa situació, «van» cap a ell. La diferència no és menor, i pot indicar un cert contrast d’egolatria i empatia. Una cosa és que si em crides tu em veus venir (jo empatitzo amb tu, em poso a la teva pell i m’acosto), i una altra que si em crides jo em desplaço cap a tu sense sortir de mi i passant de tu). 

Quan una senyora que (per dir-ho a la manera del nostre estimat Octavi Fullat) «omple la gibrelleta a Fuenteblanca de los Monteros» saluda una veïna, li diu «hola» i cadascuna continua el seu camí. En canvi, quan una senyora de Roda de Ter es troba una veïna li diu «adeu». Les dues primeres, malgrat que no tinguin intenció de parar-se a enraonar, com a mínim fan el gest (lingüístic) de donar peu a una conversa possible. A la catalana saludada de Roda li queda clar que la seva amiga no s’aturarà per re. Realment els catalans tenim la fama d’antipàtics guanyada a pols. 

Un altre cas que m’amoïna molt és el de les salsitxes de Frankfurt. Per què c… els anglesos en diuen «hotdog»? Encara m’amoïna  més que en espanyol ho hagin traduït (literalment) «perrito caliente» i es quedin tan amples. Espero que l’evolució imparable del català cap al catanyol no normalitzi la conversa «Bon dia posi’m un gosset calent—com el vol amb mostassa o sense». 

Quan dos amics són molt amics i s’entenen molt bé, els catalans, fidels al nostre tarannà escatològic diem que «són cul i merda» (inseparables). En espanyol, «uña i carne» (costa molt de separar i és dolorós). Els francesos i els anglesos li donen un biaix més sociològic, i diuen que són com lladres de fira («larrons en foire» o «thick as thieves». 

Finalment, tenim punts de vista diferents quan ens estirem per dormir: en Josep Pla començava les seves prodigioses migidades panxa enlaire i es despertava bocaterrosa-; i Proust dormia de dia amb la cara amagada (face caché) i es despertava de nit sobre l’esquena (sur le dos); Montalbano el que gira és tot el cap: a testa in giù, mentre que en fer la volta queda com Proust, sulla schiena. Unamuno dormia les seves deu hores de rigor no sabem si bocarriba o bocabajo.