20170321_dia_mundial_poesia

Dia 21 de març de 2017, Olesa de Montserrat, des de les sis de la tarda fins a les deu de la nit, amb poetes. Un, escenifica no solament la seva obra, sinó el procés de creació del seu poema, la font d’inspiració, el mètode, l’acte creatiu en sí mateix. Un altre només et deixa que llegeixis en veu alta els seus poemes, però t’explica quin és el seu interès, quina finalitat té la seva poesia i una mica et revela el seu secret, amb mitges paraules. Un tercer dissol la seva oralitat en un maremàgnum sonor: ja l’escoltaré a casa. Tots tres, però, preserven el poema-objecte, que reclama la seva permanència.

Jo no sóc cap crític literari, encara que m’agradaria ser-ho. He llegit molt i paït poc, he entès poca cosa i no recordo res. Mèrits, doncs, no me’n falten. Som-hi.

Els límits de la forma

Deu ser cosa de la postmodernitat o de la modernitat líquida aplicada a l’estètica, però la poesia perd

cada dia que passa identitat com a gènere, malgrat que manté el record de la paraula. O potser no l’ha tinguda mai, la identitat de gènere. De ben segur que el seu origen no fou damunt d’un paper en blanc, sinó davant d’un públic expectant.

Si això és cert, el dia 21 de març de 2017 Joan Lluís Sagués (1966), Montserrat Aloy (1967)  i Jordi Vallverdú Cintas (1982), amb qui Olesa va commemorar del Dia Mundial de la Poesia, van il·lustrar prou bé aquesta apreciació meva. Papasseit experimentava amb la dimensió gràfica de la pàgina seguint els caligrames d’Apollinaire, i molt abans d’altres també havien forçat la forma. Ara Joan Lluís Sagués experimentava amb els seu propi cos el pes de la seva obra poètica, a la manera d’un trobador, i s’oferia a l’auditori, publica la seva obra amb suports que experimenten amb el disseny i l’objecte; Montserrat Aloy, ben al contrari, llançava els seus poemes entre la gent amb una publicació tradicional acompanyada de fotografia: però els poemes sense forma poètica visual, tant, que és definitiva prosa. I Jordi Vallverdú, que, que se sàpiga no publica obra impresa, ens l’oferia en un disc mig amagada entre sons  com quan en un teatre apareix el text envoltat de fum i l’actor només s’intueix.

Noves formes diluïdes que no inventen, sinó que confirmen que la poesia del segle XXI, si més no la nova, no es conforma amb el que hi ha, i que busca la coherència d’estil afegint-hi elements no poètics: si més no, no tradicionalment poètics.

Signes de la modernitat líquida en què les formes i les fronteres es dissolen.

I està molt bé.