Abandonar una lectura

Costa de fer, però quan ho faig em trec un pes de sobre. Un pes que habitualment arrossego des de les primeres pàgines del llibre que no m'està fent el pes. Parlo de novel·les. Els assajos no solament es poden deixar o pausar, sinó que és bo de fer-ho. No són per gaudir sinó per aprofitar-se'n.

Recordo haver deixat, fins ara, de llegir tres novel·les: una perquè la va rosegar a mitjans dels noranta la Laica (La muntanya màgica) i que resta pendent. Una altra perquè a mig llegir-la vaig descobrir que hi faltaven pàgines (Els papers pòstums del club Picwic) i que resta pendent. La tercera no va ser per cap incident, si és que es considera incident que la novel·la sigui pèssima: El pont dels jueus. A aquesta obra se li veuen les costures. Em va ofendre que se li notés tant a l'autor que destacava allò que seria important per a la trama. Un insult a la intel·ligència del lector.

I ara, 2023, m'ha tornat a passar. He deixat de llegir Guilleries. I no és un mal llibre. Potser el que passa és que tinc el gust massa format ja, als meus seixanta-tres anys, i no vull perdre el temps. Què li passa a aquesta novel·la aclamada de Ferran Garcia? Què li he trobat que m'ha fet abandonar? La irregularitat i la procrastinació argumental: Fragments de gran bellesa poètica al costat de fragments d'insultant innocència. Episodis d'original imaginació digna del millor Garcia Màrquez o d'Emili Teixidor / Jaume Cabré, al costat de moments previsibles. La trama argumental està constantment ajornant esdeveniments i anunciant-los, sense que l'espera sigui prou entretinguda i es mantingui l'interès per descobrir-ne la resolució. Personatges, alguns, poc creïbles, al costat d'altres perfectament dibuixats. Aquesta irregularitat m'ha fet la novel·la insuportable. Però així com El pont dels jueus és dolenta de manual, Guilleries reconec que és bastant bona, però no prou per els fums que gasta la seva prosa.