A propòsit de l’estil de Proust

fragment 22

J’allai m’asseoir près de la pompe et de son auge, souvent orné, comme une font gothique, d’une salamandre…

Fragment eminentment expositiu d’una acció: asseure’s a prop d’una bomba d’aigua. A partir de “souvent orné” comença la part descriptiva, que inclou dues figures retòriques. Primer, una mena de sinestèsia resultant d’atribuir a un ornament (permanent en el temps) un valor temporal (“sovint”), i, segon, una comparació de la pica amb una font gòtica, les quals sí que en algunes ocasions estan esculpides amb la figura d’una salamandra. L’expressió “souvent orné” genera interès i avança que la salamandra és viva, al mateix temps que la comparació aporta a la font un valor permanent.

… d’une salamandre, qui sculptait sur la pierre fruste le relief mobile de son corps allegorique et fuselé, …

L’oració de relatiu “qui sculptait…” és una prosopopeia mitjançant la qual Proust atorga a la salamandra activitats pròpies d’una persona. La salamandra no esculpeix, evidentment. D’aquesta manera accentua el contrast, contrast que continua amb l’oxímoron “relief mobile”, rematat per una altra figura: “corps allegorique”.

Proust, en aquest breu fragment, ens aporta la sensació de contrast entre la immobilitat pròpia de la font que descriu i la presència mòbil de la salamandra. Tot embolcallat d’un aire antic (“gothique”) i transcendent (“allegorique”). La salamandra, cal fer-ho notar, posseeix dues qualitats que pertanyen a àmbits semàntics diferents: figurat (“corps allegoique”) i físic (“corps fuselé”).

La presència d’una salamandra en aquesta descripció de reminiscències gaudinianes no és casual: les salamandres solen guarnir relleus arquitectònics i visiten els hàbitats humits de les fonts. A la font que descriu Proust la salamandra és real.

… sur le banc sans dossier ombragé d’un lilas, dans ce petit coin du jardin qui s’ouvrait par une porte de service sur la rue du Saint-Esprit et de la terre peu soignée duquel s’élevait par deux degrés, en saillie de la maison, et comme une construction indépendante, l’arrière-cuisine.

El fragment que segueix és un exemple de la multisubordinació proustiana. La salamandra és damunt un banc. El banc és a l’ombra d’un lilà. El lilà i el banc i la font són en un racó del jardí. I en aquest racó hi ha el rebost.

A partir d’aquí, comença la descripció del rebost, que és descrit com un temple.

Amb quina finalitat, però, Proust fa la descripció d’aquest indret d’aquesta manera inversa, en comptes de seguir l’ordre ‘natural’ d’un descripció? Sens dubte per conferir una certa màgia i solemnitat a l’indret on ha de fer una activitat tan transcendent com la lectura.