… I el verb es va fer Déu.

El verb, si ens hi fixem, ens fascinarà pels seus múltiples significats i per les moltes implicacions, algunes de transcendents, que té. I és que no podem esperar res més si, ja d’entrada, quan obrim el diccionari, ens trobem amb aquestes definicions:

1 1 m. [LC] [RE] Expressió d’idees i pensaments mitjançant la paraula. La força del seu verb.

O sigui, que el verb és el llenguatge mateix. Però:

1 2 [LC] [RE] el verb [o el verb diví] El Fill de Déu, la segona persona de la Trinitat.

1 3 [LC] [RE] el verb encarnat. El Fill de Déu fet home.

O sigui, que el verb és déu. “En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu”.

I el verb s’encarnà, es feu carn: Jesucrist. Que ens dugué la paraula (de Déu). Que és tant com dir que ens dugué el llenguatge, i més enllà: la realització física d’una abstracció. La missió de Jesucrist fou, per tant, eminentment lingüística: dur la paraula.

Però aquí a baix, el verb, en el seu correlat més estrictament lingüístic, gramatical, terrenal, és —també i per tot això— una peça ben central (divina) del llenguatge.

Traguem el mirall: podria molt ben ser que el mot verb serveixi per designar la divinitat, la raó, la paraula, el pensament, etc., perquè gramaticalment és al centre de la generació del pensament, i no a l’inrevés. Paraula de Déu o divinització del verb?

És —també i (de nou) per això— la categoria gramatical més complexa i sense la qual la comunicació lingüística no és possible. És al centre de la més petita expressió d’un pensament. Però també ens permet la màxima, amb una infinitat de matisos relatius al temps, a la manera, a l’actitud…

Sense ànim de ser exhaustius ni de deixar exhausts els lectors (si a hores d’ara encara en queda algun), la peça gramaticodivina que ens ocupa ens permet expressar matisos gairebé infinits: simultaneïtat, anterioritat, posterioritat, cortesia, intensitat, ordres, precs, continuïtat, progressivitat, inclusió, durada, intencionalitat, probabilitat… Anem aterrant.

A tall de mostra: el mot vindré (futur) expressa posterioritat respecte del present i de regal que soc jo qui vindrà i que és segur que ho faré (si més no, que és la meva intenció). Aquesta mostra és simple. Però què me’n dieu d’aquests altres “futurs”?

Picasso s’instal·larà a París cap al 1900 (passat)

Un amic no et trairà mai (genèric)

Ara callaràs (imperatiu)

Hi voldré una mica de sucre (cortesia)

Els qui haureu acabat, podreu marxar (fet anterior a un moment futur)

A hores d’ara ja t’hauràs assabentat que… (suposició)

I així podríem anar fent amb tots i cadascun dels temps verbals. I també amb molts dels verbs, com ara ser, sense el qual la filosofia no existiria i, estrictament, nosaltres tampoc.

En l’Olimp dels verbs hi ha déus per a tot el que puguem pensar. I com que allò que no podem dir no ho podem pensar, ens van donar el verb, el llenguatge. Gràcies.