AQNT: t’has de mullar.

« La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature ; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. »

Marcel Proust. Le Temps Retrouvé.

Un autor incòmode

Manuel de Pedrolo, aquell intel·lectual hiperactiu que tothom ha llegit, però que poca gent coneix de veritat; aquell escriptor compromès amb el seu temps i el seu país a un nivell que fa envermellir de vergonya tants i tants salvapàtries; aquell català que ho va donar tot per la llengua i que va ser implacablement perseguit per la censura; Pedrolo, l’independentista manifest quan encara molts no ho eren… serà dut a escena a Olesa de Montserrat els dies 17, 18 i 19 de juny de 2016.

Va escriure de tot, i teatre també. Un teatre que ha estat posat a l’alçada d’un Ionesco o un Brecht per la crítica europea, però que en aquest país ha estat ignorat directament. Ha de ser el poble qui ho faci, qui es faci seu algú que va escriure per a les classes populars.

Per això, i altres raons, però especialment per això, el que passarà a Olesa aquest propera cap de setmana és important. Com l’Ovidi, en Pedrolo no és apreciat pel poder perquè hi és implacable. És incòmode. Potser fins i tot per a l’oprimit, que pot, d’alguna manera, sentir-se “renyat”, incòmode davant una obra que ens posa un mirall i ens convida a mirar-nos-hi, i que ens interpel·la.

Teatre sense concessions

L’art eleva a categoria l’anècdota. Quan el fet, la realitat, ha passat per la sensibilitat de l’art, esdevé intemporal. Així, quan l’artista interpel·la el receptor, ho fa buscant una universalització i una resposta, emocional o racional, però una resposta al capdavall. Per això, una notícia no és art, ni art fan els periodistes.

La veritable vida, deia Proust, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida que val la pena de ser realment viscuda, és la literatura. El teatre, afegeixo, ens convida a viure-ho més sentidament. A mitjan 2016, amb un Poder que avergonyeix Europa, tot això és cruelment actual.

Així,  Aquesta nit tanquem s’adreça directament i voluntària a la consciència per mitjà d’una ficció tant propera a la realitat que l’espectador deixa de ser-ho i es converteix en còmplice o en activista. La invitació a prendre partit és explícita, indefugible. És una trampa: l’acció voreja la realitat de manera perillosa. Per definició, el teatre és un convit a sortir del nostre món per entrar en un altre que, de manera provisional i per un temps pactat (i pagat) ens permeti prendre distància i, ja sigui per fugir-ne o implicar-s’hi. Doncs compte. Pedrolo ens hi vol per això últim:

“Les portes són ben obertes perquè se’n puguin anar, si volen, tots aquells que tinguin por de ser còmplices d’un acte subversiu.”

Els actors no hi són com a actors, sinó, com nosaltres, en tant que víctimes. Són (som) gent torturada i represaliada que posa en escena episodis que han viscut realment per tal de fer més explícit encara allò que més que veure, viurem. No n’hi ha prou a narrar-ho: s’ha de mostrar tal com és: els fets freguen la no-teatralitat, perquè en una obra així les fronteres s’esmicolen. Res de distanciament crític, res d’escenaris, res de platees: AQNT és una obra hiperrealista.

Una vigència que fa pensar

“És indecent de llençar la policia contra uns obrers mal pagats, qui sap si mantinguts en un estat permanent de provisionalitat, a base de contractes de tres mesos que es van renovant.” “… el seu delicte … era un gest altruista, de solidaritat humana, que compartia amb d’altres homes i dones que també lluiten contra la justícia i l’opressió.”

No cal anar gaire lluny de casa, no cal ni sortir del país, no cal viatjar al passat, per trobar totes i cadascuna de les escenes que viurem de prop representades. Hauríem de dir presentades. Permeteu-me: hi trobareu mètodes policials lamentablement vigents, censures plenament actuals, intel·lectuals represaliats, famílies enganyades pel capitalisme salvatge, polítics corruptes, premsa controlada.

El poder es basa en la complicitat i la por. No deixem de trobar-hi ressonàncies arendtianes en aquestes reflexions d’en Ramon en conversa amb el Subordinat, en una escena que recorda el judici a Eichmann.

“Al capdavall de tot de l’escala, hom ja no participa del sistema i, per tant, té la mínima llibertat de desaprovar-lo, d’oposar-s’hi, de combatre’l. Crea, doncs, una altra font de poder.”

******

No m’hi allargo més. M’interessava ressaltar la vigència, per raó de permanència, d’aquesta obra pedroliana que ha entusiasmat l’equip d’actors, actrius i directors de les quatre companyies estables de teatre de la vila d’Olesa de Montserrat.

En tant que teatre pur, podem discutir sobre moltes coses a propòsit de l’Aquesta nit tanquem, però per la seva adscripció al realisme històric, i com a obra d’agitació, mereix el nostre reconeixement. I especialment el de la colla de més de seixanta persones que han estat nou mesos treballant a fons per posar en escena un Pedrolo dels més difícils.