De funcions poètiques

Ahir, vint-i-u de març de dos mil setze, vaig participar a un acte poètic en commemoració del Dia de la Poesia. Va ser un encert, perquè Núria Miramelsmots, una no poeta, em va fer sí poeta. En un intercanvi de papers a la manera de les correspondència baudelairianes, vam ser convidats a la matriu mateixa de la creació poètica, de la lectura interactiva, generativa, on tots els mots es responien.

I és que de totes les sensacions acumulades ahir, destil·lades després d’una nit curta i freda però humida, me n’ha quedat una, només una, que és l’única que puc explicar amb els mots que em queden, perquè ahir en vaig gastar molts i els d’avui encara no han arribat.

Penso  en les correspondències dels sons, els perfums i els colors:

… La Nature est un temple ou de vivants piliers / Laissent parfois sortir de confuses paroles; /  L’homme y passe à travers des forêts de symboles / Qui l’observent avec des regards familiers….

…i observo que ahir vam transgredir la funció que la lingüística tradicional té assignada a la poesia, la del propòsit estètic; i  van volar unes quantes teories mentre Nuria Pujolàs ens interpel·lava. Passaven sense fer soroll estructuralistes i generativistes. Allò va ser un acte de parla magne en què vam ser apel·lats, referenciats, emocionats; en què la metalingüística campava lliure, i  emissors i receptors escoltaven i es deien i es miraven. I hi havia música que ningú va sentir.

Ahir vaig entendre que la poètica és la funció del llenguatge que les inclou totes i com que estic amarat de sensibilitat, abans que em passi l’oremus, afirmo que la poesia és pensament i que només amb poesia podem rumiar.

Som esclaus dels mots.

Olesa de Montserrat, vint-i-dos de març de dos mil setze.