DEBATRE FOMENTA DIVISIÓ? SOBRE IDENTITAT I INTERNACIONALISME

Quan algú diu que debatre sobre identitat o nacionalisme és crear divisió, dues coses: primer, que aquell tot que es tem que quedi dividit potser no està ben ajuntat (i per això genera dubtes). Segon, que negar el debat situa el negador automàticament com a partidari de la situació actual i és, evidentment, des d’aquesta posició que es nega la discussió. És a dir, quan un membre de Ciutadans (per exemple el ciutadà Garrobo excitat a la Pl. Catalunya) diu que ara no és el moment de debatre sobre nacionalismes o autodeterminació, que posar sobre la taula aquest debat crea divisió, que això distreu del que és important, que a ells els és igual català, espanyol, europeu, el món, estan acceptant que la situació actual (la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol) els és bona. Ho és en tant que no la volen posar en discussió.

Doncs bé. El mateix ‘dret a no discutir’ que ells s’atorguen des d’aquesta posició de “ja està bé tal com està, no ho toquem”, reinvindico per a mi el ‘dret a discutir’ des de la posició “no m’està bé com està, toquem-ho”.

A més, la divisió en si mateixa no té per què ser dolenta; igualment, la unió no té per què ser, per definició, bona.

Imaginem algú que està bé com està. Ara imaginem algú que no està bé com està. Imaginem que conviuen. Quin dels dos actuarà primer? Quin  dels dos no voldrà que l’altre actuï? Qui negarà el debat? Qui voldrà debatre? Quin  dels dos és el conservador i quin dels dos és el revolucionari? Quin dels dos treu més profit del no-debat?

Sempre ha estat igual: des d’una poscició de domini, de poder, ningú vol que els coses canviïn. Hi ara per ara, Espanya ja els va bé, als ‘ciutadans del món’.