El llenguatge de les matemàtiques, les matemàtiques com a llenguatge.

[Extractes de La poesia del pensament (George Steiner)]

Quan Déu es canta a sí mateix, canta àlgebra, deia Leibniz. Des de Pitàgores, s’han copsat les afinitats, els vincles que relacionen la música amb les matemàtiques. Trets primordials de la composició musical com ara el to, el volum i el ritme es poden traçar algebraicament. I també les convencions històriques com ara les fugues, els cànons i el contrapunt. Les matemàtiques són l’altre llenguatge universal. Comunes a tots els homes, llegibles a l’instant per als dotats per llegir-les. Com en el cas de la música, en matemàtiques només es pot aplicar la noció de “traducció” en un sentit trivial. Certes operacions matemàtiques es poden descriure o narrar verbalment. Es poden fer paràfrasis i metàfrasis de certs mecanismes matemàtics. Però són marginals, secundàries, merament decoratives. Les matemàtiques, per elles mateixes, només es poden traduir en altres matemàtiques (com en geometria algebraica). En els treballs matemàtics normalment només hi ha un mot generatiu: un “imperatiu” inicial que autoritza i desencadena un seguit de símbols i diagrames. Comparable al “Que” imperatiu amb què comencen els axiomes de la creació del Gènesi.