NEGOCI, EXCEL·LÈNCIA, MERCAT

No descobreixo res si dic que el valor que atorguem a l’activitat humana es mesura en termes de rendibilitat econòmica. Però em fot. No és nou d’ara, sinó de sempre, que les actuacions són per interès, són per finalitat, són, al capdavall, per supervivència personal o de l’espècie (en últim terme).

L’èxit de qualsevol actuació col·lectiva o personal (fins i tot de les més íntimes iniciatives, com les decisions sobre els fills o sobre la reproducció, o sobre l’alimentació) es mesura, s’ha de mesurar, és inevitable fer-ho. Amb quina mesura es mesura? Amb el grau de felicitat i benestar que proporciona, d’una banda; però d’una altra, amb el grau de benefici, de plus-vàlua, de valor. I a principis del segle XXI resulta que el valor és el valor dinerari, el valor que permet bescanviar-lo després per tal de continuar incrementant-lo sense necessitat de tornar a actuar.

Si amb un acte obtenim un valor, no cal repetir l’acte per a augmentar el valor, sinó que n’hi ha prou a bescanviar aquest valor per un altre que no requerixi esforç. això és el principi del diner.

Recentment (principis de 2011) un polític desvergonyit ho ha dit: “Qui vulgui estudiar llengües clàssiques, que s’ho pagui”. Si uns estudis, un saber, no tenen rendiment econòmic, doncs no són d’interès comunitari, perquè l’interès de la comunitat és incrementar la riquesa material. És això, no? Ho he entès?

De conya.