Xatejar amb la IA

Ahir, a Olesa, en Nil Oleart i en Joan Riera van fer una xerrada pràctica sobre el xat GPT, una de les aplicacions que usen la intel·ligència artificial per crear continguts digitals, ja sigui imatges, sons o textos. Una sessió ben conduïda i efectiva.

D'intel·ligència artificial se n'ha escrit molt i jo no n'he llegit gaire, ni és ara per a

d'interès prioritari, malgrat que sempre he tingut interès en les noves tecnologies i les conseqüències (1) i per una o altra raó aquesta no em crida, malgrat que és de què més es parla aquest darrers mesos. Durant els últims decennis, la bibliografia sobre la preocupació dels efectes socials de les noves tecnologies ha estat nombrosíssima. (2)

Els ordinadors, les màquines, ja poden interpretar el llenguatge humà i --en part-- funcionar com ell, si bé ho fa mitjançant procediments matemàtics i no lingüístics. Imita, no crea. Aquesta diferència és essencial, per ara.

No m'entretindré a explicar com funciona, però sí que vull assenyalar que el contingut que genera es basa sempre en informació que ha estat abocada prèviament a internet. I internet és un dels mons virtuals possibles. Certament gairebé tot el coneixement hi és, però no pas tot. Per tant, la IA sempre tindrà o podrà tenir forats. Això no és nou. Fins ara només hi havia dues fonts de coneixement: la transmissió oral i la transmissió escrita (remarco: en suport paper), sotmeses cada una a les seves peculiaritats de conservació i de difusió (impremta). Internet és la tercera, però no crec que acabi substituint les dues primeres, sinó complementant-les i fins i tot fent-les més assequibles.

El coneixement (les dades acompanyades de raonament), és, ara per ara, un negociat restringit a la intel·ligència humana, que és lingüística, generativa a partir d'estructures i associacions de caràcter imprevisible, però compartides per les diferents llengües.

I doncs, malgrat el soroll que està fent aquesta dècada dels anys vint del segle XXI, la IA, i en especial el xat GPT, no deixa de ser una eina més. Però compte, que no és una eina qualsevol. Segurament és la més gran aportació després de l'escriptura. I sembla ser un pas important equivalent al descobriment de la impremta (si més no, una nova etapa de l'era tecnològica). Això no treu que també té limitacions. Les limitacions que va saber explicar molt bé Rad Bradbury a Farenheit 451. Tots els suports en què dipositem el coneixement són destructibles, però no ho és pas el cervell humà i la memòria, la llengua oral i la seva transmissió, ja que és l'únic element que no depèn ni de l'economia, ni del col·lectiu ni de l'energia.

Hi ha perill, certament, que la IA imiti a la perfecció els resultats dels processos mentals, però tan la seva dependència material com la inaccessibilitat al lliure albir, a la imaginació, a la maldat, li impediran substituir la intel·ligència natural.

El dubte que em queda és si perjudicarà l'espècie humana en la seva evolució, tot fent prescindibles parts de les funcions actuals del cervell. En altres paraules: compte que la IA no ens faci el cervell (encara) més petit.

NOTES

(1) Vg. PAUL VIRILO Cybermonde, la politique du pire. Entretien avec Philippe Petit. Textuel (París, 1996)

(2) Ja l'any 1979 a Alemanya es publicava el volum, traduït poc després al castellà El impacto social de las modernas tecnologias de información. Ed. Tecnos. Madrid, 1982) en què s'advertia del que el títol explicita prou bé. I estem parlant de l'època del videotext, que ja no recordem ni què era.