OBSERVANT AMARANTA (2)

Han passat uns dies. Un cop Amaranta ha acabat d’enllestir la lectura de Kerouac, i amb els nens un altre cop a escola, em va trucar per dir-me, abruptament, que està farta del procés. “Estic farta del procés” “Molt bé” “Tu no?” “No gosava dir-t’ho, però jo també” “Què fas” “Llegeixo” “Proust” “Clar” “Per on vas” “Recomençant Un amor d’En Swann. Què tal la teva amiga” “Espectacular, com sempre”.

Amaranta, després de penjar el telèfon (la resta de la conversa no mereix ser transcrita) es va quedar quieta uns instants breus, uns breus instants (com la pel•lícula que havia vist feia uns dies i que no es podia treure del cap). L’observo, però no puc endevinar què pensa. Repasso el seu rostre cercant en l’expressió alguna pista una mica com el metge que prova de diagnosticar una malaltia concentrant-se en l’iris del malalt, és a dir, observant el rostre d’Amaranta amb actitud científica. “Recomençant”, diu de sobte. Ho fa molt fluixet, la paraula ‘recomençant’ sobreïx dels seus llavis entreoberts amb la mateixa viscositat que ho faria un fil de saliva d’un nen adormit o la primera llàgrima que ens cau quan l’ull ja no pot encabir més llàgrimes: el mot ‘recomençant’, efectivament, havia estat creixent i acumulant-se dins Amaranta fins que va vessar.

Maldo per saber què vol recomençar.