OBSERVANT AMARANTA (3) O “Fedra davant el mirall”

Dissabte al vespre vaig anar al teatre. Teatre de text, clàssic, francès, Racine, Fedra! Ai déu, redéu la Fedra! Quina dona, quina víctima de les seves pròpies passions. Mentre surava per mig del text tan ben dit per aquesta colla de monstres-actors que tenim a Catalunya, encara tenia temps per pensar en la paraula d’Amaranta. Recomençant. Racine hi convidava.

Mentre fèiem l’amor sempre maldava per entreveure els seus ulls entre el garbuix dels cabells rojos, però només encerto ara a imaginar-los. Avui, quan escric, també imagino els cabells desendreçats i els ulls, imatge d’una imatge, ja s’han esborrat. Penso molt les hores dedicades. I imagino les seves paraules clares explicant-me què vol recomençar, però m’aturo a temps perquè segurament estic caient en un error: qui m’ha dit a mi que vol recomençar res? Va dir recomençant, un gerundi amb un deix d’eternitat, potser una simple queixa, o una frase inacabada (recomençant un amor…), o una associació d’idees (Què tal la teva amiga).

Teseu no és mort, que retorna per posar-nos un mirall davant, on es reflecteixen infinites les imatges reduplicades dels espills acarats l’un davant de l’altre. Va ser en aquell moment, en què vam coincidir una desconeguda i jo enmig dels dos miralls del teatre, quan vaig entendre que recomençar és esperar.