OBSERVANT AMARANTA (4) o les converses infinites

L’observo parlant amb la seva amiga. Arrapenjada a la tauleta del rebedor on té el telèfon fix, blanc, que l’obliga a estar dreta amb les cames tenses fent de contrapès al tors inclinat. El cul d’Amaranta és el punt d’inflexió de tants homes. Emboirat per la percepció d’un cos sílfic de metre setanta coronat pel roig esvalotat, no em resta sinó la percepció clara de la seva veu parlant amb l’amiga esquerpa, petita, contradictòria amistat la d’aquestes dues dones hemisfèriques que juntes fan el món.

Recordo ara que dimecres, a recés del seu cos secret, em deia a cau d’orella que ella per ella era causa i efecte, problema i solució; que les seves converses infinites eren com aquells pous pregons que quan mirem enlluernats pel sol només n’intuïm l’aigua fresca, però que vistos a la nit, l’aigua és mirall de la lluna blanca.

I jo, que també converso, vull atrapar la lluna.